You are currently browsing the category archive for the ‘Pirineu català’ category.
Perfil de la pujada (del web cuita el sol)
Aquest dissabte passat, 11 de juny de 2011, juntament amb els amics de la pàgina web corremonts, vàrem anar a seguir la cursa Cuita el Sol.
A uns 1700 m. Una pila de dones em sobrepassen. Al fons Àreu.
L’origen de la cursa és un conte de l’escriptor pallarès Pep Coll on explica que el dia abans de la festa major d’Àreu, quan l’ombra del Sol arribava a la plaça del poble, els fadrins sortien corrent cap al cim del Monteixo per tal d’arribar-hi abans que els atrapes l’ombra. Els que ho aconseguien podien escollir pubilla.
Més dones!
Això vol dir sortir dels 1220 m d’altitud d’Àreu per arribar al cim del Monteixo a 2905 m, uns 1685 m de desnivell, en menys de 3 hores i mitja! Amb un pendent pràcticament constant d’un 38%! L’ascensió es pot resumir molt fàcilment: d’Àreu al Monteixo per la carena i sense parar.
A uns 2500 m. Al fons Àreu, a la dreta, al final del bosc, l’avituallament.
Aquest any, sembla que per qüestions de seguretat i crisi es feia la sortida més aviat i el retorn era pel torrent de Crusos. La sortida d’homes era a les quatre de la tarda i la de dones mitja hora abans juntament amb els joves, aquests darrers només feien fins a l’avituallament que estava a 1000 m de desnivell de la sortida. Jo vaig sortir tres quarts d’hora abans i molt abans de l’avituallament ja em varen avançar les primeres dones. Els primers homes m’agafaren poc després de passar l’avituallament. Quan ja portava unes tres quartes parts de la pujada vaig creuar-me amb les dues primeres dones que ja baixaven. Llàstima que el cim estava totalment tapat per la boira i ens vàrem perdre la magnífica vista que es pot contemplar des del cim. Jo vaig tardar 2 hores i 48 minuts, que comparat amb els primers és una eternitat: 1 hora 5 minuts l’Òscar Roig i 1 hora 14 minuts la Mireia Miró.
Correm-hi tots cap amunt!
Una vegada arribats al cim tocava baixar pel mateix camí fins a l’avituallament a 2200 m i d’allí desviaven a la gent pel torrent de Crusos, més llarg però un xic menys dret i amb millor camí, que va a parar a un parell de quilòmetres del poble. La forta baixada em va acabar de destrossar les cuixes. El dissabte es va acabar amb un bon sopar i el cos tirat a sobre el llit de Casa Gabatxó d’Araós.
Ermita preromànica de sant Francesc d’Araós
Enllaços d’interès:
Serrat del Migdia
Aquest diumenge 22 d’agost de 2010 hem anat al Serrat del Migdia a la Serra de Pic en Cel. És una zona que volíem visitar des de feia molt de temps. Realment val molt la pena.
Des de Vilada (Berguedà) continuem per la carretera C-26 un parell de quilòmetres fins a trobar una pista a mà dreta amb un rètol que diu: “Canals de Sant Miquel”. A pocs metres trobem un pla per deixar el cotxe, el Pla de la Fusta. Seguirem la pista, ara tancada per una barrera, que baixa al Pont del Climent (660 m). Deixem el pont enrere i la pista a l’esquerra per endinsar-nos per un ombrívol torrent en forta pujada fins al marcat collet de l’Ovellar (750 m i 15’).
Collada de l’Ovellar
Baixem fins al torrent del Coll del Tell per remuntar-lo durant uns metres fins a trobar un trencall a mà dreta. Deixem el camí que ens portaria fins el coll del Tell, per travessar el torrent i pujar per el vessat oposat. Arribem a un replà amb les restes de l’anomenada Casa del Bosc (quatre pedres i una basseta excavada a la roca) (20 m i 40’).
Fageda
Nova baixada i canvi de torrent, el torrent Fred. Aquest ja el remuntarem per una fageda fins al seu naixement al peu de la paret del Cingle de la Por i d’un gran faig (955 m i 1h 20’).
Entre ombres i sol
A l’esquerra del faig sur un camí menys fresat que ens porta fins al Pic de Perris (1046 m) en uns 15’. Per anar al Serrat del Migdia cal seguir el camí més fresat i les marques grogues que ens deixen en uns 5’ al collet dels Pins (980m i 1h 25’). D’aquí el camí segueix, tot baixant, cap el Rec dels Colletons o el collet de les Corts i el Pla de Sant Miquel.
Papallona damer (?)
Nosaltres seguirem per la carena, en direcció Sud vers el Serrat del migdia. Primer és més o menys planer, però es redreça, i després de superar alguns turonets arribem a la senyera i la verge de Montserrat del cim (1077 m i 1h 40’).
Serrat del Migdia (1077 m)
Les vistes des dels dos cims, el Serrat del Migdia i el de Perris, són magnífiques: Rasos, Ensija, Pedra, Cadí, Catllaràs, Puigmal, Costabona, La Quar, Montseny, Montserrat, etc.
Serrat del Migdia des del Cim de Perris
La pujada, tot i que és sostinguda, és per uns boscos molt humits, que després de les plujes dels passats dies tot rajava. Pi roig, alzina, roure, faig, boix, grèvol, galzeran, avellaner, etc.
Saldaguda des del Cim de Perris
El terreny està format per uns estrats de conglomerat inclinats ves el Sud que originen el paisatge de canals i agulles típic de la serra.
Nosaltres, del Serrat del Migdia hem desfet el camí de pujada, però al passar pel gran faig ens hem arribat fins al Cim de Perris, val la pena fer la marrada. Ah! en tot el recorregut no hem vist a ningú.
Panoràmica des del Serrat del Migdia
Panoràmica de 360º des del Cim de Perris
En aquest enllaç trobareu el recorregut sobre Google Maps.
El Pedraforca des de Prat Llong
Aquest diumenge he fet una escapada matinal per practicar esquí de fons a Tuixent-La Vansa. De casa a l’aparcament de l’estació hi ha un xic menys de dues hores de cotxe, són uns 130 km. Ha estat un matí intens: Arribar just abans de que obrissin, preguntar la temperatura de la neu i la previsió, encerar els esquís, passar-me dues hores corrent per les pistes, baixar el tallafoc, plegar el material i de retorn cap a casa per fer el dinar.
Els meus esquís de "ceres"
M’agrada molt l’estil clàssic, però amb ceres, no amb escates o similar. Que què són les ceres? Doncs molt senzill, per poder impulsar-se i també pujar cal que l’esquí no llisqui endarrere quan recolzem el peu a terra i enviem el cos cap endavant. Això es pot aconseguir de diverses maneres. La manera més senzilla és que la part central de l’esquí no sigui llis, cal que tingui unes protuberàncies com les escates dels peixos, aquesta és la tècnica que s’utilitza en els esquís de lloguer. L’altra manera consisteix en enganxar a la part central de l’esquí el que s’anomena cera, que no és res més que una substància més o menys tova que s’enganxa a la neu, però aquesta adherència ha de ser la justa, si és massa després l’esquí no llisca prou quan ho ha de fer. La gràcia d’aquest segon procediment és que no hi ha una cera “universal”, cal escollir-la en funció del tipus de neu i la seva temperatura i això fa que l’encerada es converteixi en tot un “art”.
Pots de ceres
Les pistes de Tuixent tenen, com la majoria de les dels Pirineus, moltes pujades i baixades. De zones realment planes només hi ha les dues pistes transversal. La baixada del tallafoc és dreta, però ampla i divertida quan ja en saps bastant, normalment només està trepitjat el tram inferior dels tres que té. Aquí teniu el recorregut que acostumo a fer. El desnivell màxim són uns 225 m i pujar a Prat Llong per una banda i baixar per l’altra són uns 13 km.
Per cert, algun dia us parlaré d’anar a practicar esquí de fons al paradís d’aquest esport: a Finlàndia! Allà pots passar-te tot un dia esquiant sense repetir ni una pista, a més a més vas trobant petits refugis on pots fer una xocolata calenta, dinar o menjar-te un pastís de fruites del bosc per recuperar energies. I al vespre a la sauna per relaxar-se!
La Marxa Beret
Bufa el vent!
El diumenge 16/11/2008 vàrem estrenar la temporada d’esquí de muntanya amb el Pic Negre d’Envalira des del Pas de la Casa.
Sortida: Pas de la Casa. Parking del telecadira del Coll dels Isards (2.150m)
Arribada: Pic Negre d’Envalira (2.825m)
Desnivell: 670m
Temps:2h-3h de pujada
Dificultat: Poc difícil. Cal vigilar l’estat de la neu i les plaques de vent en els dos colls, especialment en el Port de Fontnegra.
Ascens: Des del parking, mirant en direcció clarament Sud, podem veure el Pic de les Abelletes, al seus peus hi ha l’estany del mateix nom. Pujarem per l’esquerra del cim i baixarem per la dreta.
Sortim seguint la pista d’esquí (2.150m) pel seu costat esquerre per continuar remuntant a costat i per sobre del torrent. Arribem a l’estany de les Abelletes o de Fontnegra (2.261m). Ens dirigim cap a una vall que s’obra a l’esquerra (E). Pugem un primer desnivell enmig de grans blocs (cal bastanta neu), per continuar, després d’un replà, cap a una valleta secundària a la dreta, ja sense els inmensos blocs. Seguim pujant fins a un fals collet i un nou replà (2.470m). Al Sud tenim el Port de Fontnegra o també anomenat Col dels Isards, al NW (dreta) hi tenim el Coll dels Isards o també anomenat Fals Coll dels Isards que és per on baixarem.
Enmig dels blocs (al fons el Roc Melé)
Remuntem la dreta pala que ens deixa al Port de Fontnegra (2.654m). Compte amb les plaques de vent, les cornises o si la neu està gelada. El port té una magnífica vista de les llargues valls de Campcardós i de la Llosa, així com del Puigpedrós. Des d’aquí ja es veuen clarament les dues puntes del cim.
Enfilem per la carena cap a la punta més alta (2.827m) amb els esquís als peus fins dalt si la neu ens ho permet.
Port d'Envalira des del cim
Descens: Retornem al Port de Fontnegra, esquiem la pala d’accés que hem pujat abans i, si no volem fer una curta remuntada, abans d’arribar al peu de la pala ens dirigim vers l’esquerra per, amb una llarga diagonal, arribar al Coll dels Isards. Esquiem el descens del coll i tornem a dirigir-nos cap a l’esquerra per arribar a la pista d’esquí dels Isards que ens retornarà al peu del telecadira i a l’aparcament.
GoogleMaps: Aquí
El Weblog d'en Miquel 