Japó: Calaix de sastre

En aquest apartat hi trobareu diverses coses sobre el Japó que no he esmentat en altres posts, però que crec poden ser útils.

Telf

• Telefonia mòbil. Si teniu un mòbil amb roaming us funcionarà perfectament, però ha de ser 3G. També el podeu llogar, al mateix aeroport de Narita trobareu diversos llocs on fer-ho. També ho podeu fer per internet.

• Els bitllets de 2.000¥. Corre per la xarxa que aquests bitllets estan molt buscats. Vaig quedar molt sorprès quan a “La Caixa” me’n varen donar un munt. Després, al Japó, realment la gent no en feia gaire cas. També és cert que allí mai ens en varen donar cap.

Amb aquest post dono per acabada la sèrie sobre el Japó. Han estat 17 escrits, uns de més llargs que altres, amb molta informació (almenys això crec). Si voleu preguntar-me alguna cosa en concret, ja ho sabeu, un comentari i us responc el que pugui saber.

Japó: La muntanya

El Fuji

El nostre objectiu inicial era triple: fer alguna cosa pels anomenats Alps Japonesos, pujar al Fuji i explorar les muntanyes i parcs naturals d’Hokkaido.

Els Alps Japonesos se’n van anar a l’aigua abans de pujar a l’avió d’anada, ja que fou totalment impossible lligar cap tipus de reserva d’hotel, ryokan, alberg o refugi. Durant el mes d’agost TOT, ABSOLUTAMENT TOT, estava ple!

El Fuji, on sí vàrem aconseguir reservar un alberg al peu mateix (Kawaguchiko), va resultar passat per aigua, és a dir, no va parar de ploure durant els tres dies que teníem previst estar-hi, de fet, ja plovia abans d’arribar i va seguir plovent després.

Finalment, sí que vàrem estar de sort a Hokkaido. Ascendírem el cim més alt de l’illa i visitàrem un parell de parcs naturals.

Alps Japonesos:

• Primer consell: Si hi penseu anar l’agost reserveu l’estada molt temps abans, més d’un mes. Si domineu el japonès us podeu arriscar a anar-hi sense cap tipus de reserva. És una zona extremadament turística pels japonesos.
• Les ciutats importants, on és més fàcil trobar on dormir, com Nagano, Matsumoto, Toyama o Takayama queden lluny dels llocs d’accés. Per tant, cal instal·lar-se en els pobles de muntanya altament turístics com Kamikochi o Murodo. A més a més, molts d’aquests pobles, a l’estiu, només s’hi pot arribar amb bus, ja que les carreteres estan tancades als vehicles particulars.
• Les tres quartes parts de webs dels allotjaments són exclusivament en japonès, per tant, només podem triar entre la quarta part de l’oferta possible. De totes maneres, vaig poder observar que en molts d’aquests webs en japonès també ho tenien tot ple.
• Punts d’interès amb diverses ascensions:
  • Kamikochi: Accés exclusivament en bus o taxi. Per arribar a alguns dels hotels cal caminar. D’aquí va sortir la denominació d’Alps Japonesos. Ascensions (cims de 2.000 i 3.000 mètres) i travessades molt interessants amb refugis de muntanya. La carena anomenada Daikiretto, entre el Minami-dake (3.033m) i el Kita-hotaka-dake (3.106m), és molt famosa per la seva verticalitat.
  • Murodo: Forma part de l’anomenada ruta alpina que travessa els alps de Tate-yama a Kurobe en tren, bus i telefèric (tot molt car). Des del punt de vista muntanyenc és semblant a Kamikochi. Encara molt més turístic. Hi ha una travessa de 6 dies des de Murodo a Kamikochi tot passant pel Daikiretto, totes les guies la recomanen.
• La guia Hiking in Japan de LP (vegeu referències) està molt bé per fer-se una idea de les possibilitats que hi ha.

Fuji-San (3.776m):

• La temporada oficial comença l’1 de juliol i acaba el 31 d’agost. Això vol dir que fora d’aquesta època els refugis poden estar tancats.
• El Fuji té quatre vies clàssiques d’ascensió, una pel nord (Fujiyoshida trail), una altra pel sud  (Fijinomiya trail) i dues per l’est (Gotemba i Subashiri trails). Més o menys totes les rutes surten d’una alçada semblant (2.300m) excepte la Gotembaque surt de més avall.
• Cal comptar unes 4 hores i pico de pujada i 3 en baixar. Donar la volta al cràter és una hora més. Per a més informació vegeu el meu post del Fuji.

Asahidake

Asahidake 旭岳 (2.991m):

• És la cota màxima d’Hokkaido. Està situat al parc natural de Daizetsusan 大雪山国立公園.
• És un cim força concorregut i la zona encara més. Torna a ser una zona molt turística.
• Si s’utilitza el telefèric, en una hora i pico s’arriba a dalt.
• Per a més detalls vegeu el meu post sobre l’Asahidake.

Kushiro Shitsugen

P.N. Kushiro Shitsugen 釧路湿原国立公園:

• És un parc d’aiguamolls molt a prop de Kushiro, a pocs quilòmetres al nord.
• S’hi pot anar en bus, tren o cotxe particular. El tren és el de la línia d’Abashiri.
• És molt famós degut a que hi hiverna la famosa grua japonesa (Grus japonensis) tancho 丹頂 en japonès. Per tant, només la veurem a la tardor i a l’hivern, tot i que algunes es queden tot l’any a Hokkaido.

Grua japonesa (Wikipedia)

• Un altre dels animals típics i fàcil de veure, aquest tot l’any, és la guineu (Vulpes vulpes). Així com una diversitat de rèptils i amfibis.

Guineu d'Hokkaido (Wikipedia)

Serp

Japó: Asahidake (2991m)

Flors d'Asahidake

El volcà Asahidake 旭岳 (2991m) és el cim més alt de Hokkaido. Està situat al parc natural del Daisetsuzan 大雪山国立公園.

Com arribar-hi:

• Una bona “base d’operacions” és la ciutat d’Asahikawa 旭川. Hi arriben molts trens, té aeroport i moltes possibilitats d’allotjament. A l’oficina d’informació de la ciutat, al costat mateix de l’estació de la JR, en va atendre una noia que parlava espanyol, ja que havia viscut un parell anys a Madrid.
• De l’estació d’autobusos, situada just al davant de l’estació de tren, surten autocars cap a la zona termal d’Asahidake. El primer surt a 2/4 de deu del matí, el darrer de tornada és a les 5 de la tarda. El preu es de 1320¥ per un viatge (anada i tornada el doble).
• La zona termal d’Ashahidake és una alternativa d’allotjament, ja que hi ha diversos hotels, algun d’ells bastant luxosos, ryokans, un càmping i un alberg. Alguns d’aquests hotels permeten l’entrada als banys, encara que no s’hi estigui allotjat, pagant la corresponent entrada, naturalment!
  
• Al costat mateix de la darrera parada del bus hi ha l’estació del telefèric que ens deixa a 1600m a canvi de 1.500¥ (anada i tornada 2.800¥), 15 minutets i ens estalvia 490m de desnivell.

Pujada

Ascensió al cim:

• Tant a l’estació inferior com superior del telefèric hi ha bar i lavabos.
• A la botiga de l’estació inferior podeu comprar un excel·lent mapa topogràfic de la zona per només 1.000¥.
• Si hem decidit pagar i pujar amb el telefèric ens trobarem que només sortir de la cabina un noi del parc ens farà una explicació, en japonès, del parc natural, de la zona on ens trobem, de què hi podem veure i què no hi podem fer. Per educació l’escoltem tot recollint algun dels diversos fulletons que hi ha per agafar (alguna cosa en anglès).
• Només sortir ja veiem el cim a davant nostre. Els indicadors i els fulletons diuen que són més de dues hores de pujada. És horari de “dominguero”. Són 690m de desnivell.

Asahidake

• El camí no té gaires problemes. Primer anem, pel camí més curt, fins al llac al peu del cim. És un tram planer amb algunes pujades. Allí fem les típiques fotografies del cim que es reflexa a l’aigua.

El cim

• Del llac només ens queda seguir el camí que va pujant per la carena de la dreta fins al punt culminant. La inclinació és considerable i el camí no fa gaires giragonses.

• Curiositats:
  • No hi ha mosques, hi ha espiadimonis, i molts!
  • Com és d’esperar, pels voltants de l’estació superior del telefèric hi ha força gent, però pujant i que arriba al cim també. Hi vàrem veure moltes famílies amb nens.
  • La salutació muntanyenca (tots els països en tenen una) és konnichi wa (こんいちは), pronunciat amb la típica entonació dels japonesos, allargant el final de la paraula i amb el somriure de sempre. És simplement dir hola o bon dia.
  • Molts excursionistes japonesos, quan s’aturen a fer un mos, fan una “parada” impressionant i moltes vegades treuen el fogonet per escalfar, com a mínim, aigua per a un te.
  • L’altura del cim varia segons les fonts. 2290m o 2291m.

Espiadimonis

Altres activitats:

• Els itineraris que hi ha al voltant de l’estació superior del telefèric. Podem veure les fumaroles de vapors sulfurosos i la variada vegetació de la zona.
• Altres excursions:
  • La travessa a Sounkyo. També hi ha telefèric i autocar que hi arriba des d’Asahikawa 旭川. És pot fer en un o dos dies, hi ha un refugi i una zona d’acampada pel camí.
  • Una volta circular que surt i torna a l’estació superior del telefèric tot passant pels cims de l’Asahidake 旭岳 (2291m) i el Mamiyadake 間宮岳 (2185m). També es pot fer en un dia i es passa per uns banys termals.
  • La gran travessa del parc natural del Daisetsuzan. Són cinc dies i 55km en total. Es va des de Asahidake fins a Tokachidake, prop de Furano 富良野, tot passant per quinze cims. En tot el recorregut hi ha diversos refugis.

Vista general

Japó: El Fuji per la ruta Fujiyoshida

Estació de Kawaguchiko

Què vàrem fer: Veure com plovia a Kawaguchiko durant tres dies …

Fuji Express

Com arribar-hi:

• Amb tren des de Tokyo. A l’estació de Shinjuku agafar l’express Azusa de la línea Chuo de la JR fins a Otsuki (70 min). Allí canviar a la línea Fujikyu (no és JR) i agafar el Fuji express fins a Kawaguchiko (50 min i 1.400¥). Hi ha altres trens no express, però tarden molt més.
• Amb bus. De l’estació d’autobusos de Shinjuku fins a Kawaguchiko. Menys de dues hores i uns 1.800¥. O bé de Shinjuku a la 5ª estació que són 2h 25min i 2600¥. Horaris.

El que hauriem d’haver vist i pujat … (foto cedida per Station Inn)

Ascensió:

• A la mateixa estació de Kawaguchiko s’agafa el bus (Tozan Bus) que ens porta fins a la 5ª estació (55 min i 1.500¥, anada i tornada 2.000¥). Aquí es comença a caminar. El primer bus surt a les 7.20 i l’últim a les 21.15. De tornada el primer és a les 8.30 i el darrer a les 22.10.
• Dela 5ª estació Go-gome (2.300m) al cim (3.776m) hi ha 17 refugis de diversa capacitat i un centre d’assistència sanitària situat a la 6ª estació (2.438m).
• És un desnivell de 1.400m que es pot fer bé en 5 hores.
• Com sempre cal tenir totes les precaucions normals de l’alta muntanya.

Kawaguchiko Station Inn

On dormir:

• Com a ciutat turística que és, Kawaguchiko té una bona oferta d’allotjament.
• Nosaltres vàrem estar a l’alberg Kawaguchiko Station Inn. Té habitacions privades d’estil japonès amb lavabo compartit, un bonic onsen amb vistes al Fuji a l’últim pis i accés a internet en diversos ordinadors a disposició dels clients o bé sense fils segons el lloc de l’edifici. Parlen anglès.
• També hi ha més d’un camping.

“Barquetes” …

Què fer a Kawaguchiko:

• Veure com plou.
• Passejar pel voltant del llac i navegar amb una de les ridícules barquetes en forma d’ànec.
• Agafar el telefèric que hi ha al costat del llac per pujar al Mt. Tenjo, des d’on hi ha unes boniques vistes del Fuji (almenys això diuen les guies).
• Fer algunes de les moltes caminades que hi per la zona.
• Pujar al Fuji, naturalment si la méteo ho permet.

Pluja al llac

Fonts d’informació:

• Oficina d’informació de Tokyo. Situada en un edifici al costat de l’estació central de Tokyo. Es pot obtenir un fulletó sobre l’ascensió al Fuji. Parlen anglès.
• Oficina d’informació de Kawaguchiko. Al costat mateix de l’estació. Tot tipus d’informació sobre allotjament, caminades i previsió de méteo. Durant la temporada hi ha qui parla anglès.
• Web del Mt. Fuji: www.moutfujiguide.com.
• Previsió meteorològica a Yamanashi (Kawaguchiko).
• Horaris dels busos de Kawaguchiko a la 5ª estació.
• Guies de Lonely Planet (vegeu el post de referències).

Japó: Hokkaido

Hokkaido 北海道 és la segona illa més gran de l’arxipèlag. Està molt poc poblada i els primers habitants foren els Ainu. El nostre interès per visitar l’illa fou bàsicament geogràfic i excursionista.

Com arribar-hi:

• En avió, aterrant en algun dels seus aeroports, com per exemple el de Chitose prop de Sapporo.
• En tren, travessant pel túnel submarí que uneix Honshu 本州 amb Hokkaido. El túnel és un xic més llarg que l’Eurotunnel del canal de la Mànega que uneix les Illes Britàniques amb el continent europeu. El seu punt més baix està a 240m per sota del nivell del mar. Per travessar només cal agafar l’expres Hakucho o el super Hakucho i llestos.

Túnel a Hokkaido

Com moure’s:

• En tren, com sempre. Alguns dels trens locals són realment encantadors, per exemple el que uneix Abashiri amb Kushiro. No es pot arribar a tot arreu on voldríem en tren.
• En autocar. Quan el tren no hi arriba, sempre trobarem un servei d’autocar regular que ens hi portarà.
• En cotxe. És un dels llocs on es troba a faltar la llibertat de moviments que dóna el cotxe. Amb tren o autocar es pot arribar a qualsevol racó de l’illa, però la seva freqüència ja no és tant elevada com en altres zones del Japó i fa que estiguem molt lligats als horaris.

Llocs interessants (per a mi):

• Parc natural de Daisetsuzan 大雪山国立公園. Hi ha el cim més alt de l’illa, el volcà Asahidake 旭岳 (2991m). Es poden fer travesses força interessants.

Asahidake

• Wakkanai 稚内. La ciutat més septentrional del Japó, està a 45º 24′ 44” de latitud (més o menys com Lió, que tampoc és tant). És com el Nordkapp japonès. Es pot anar a les illes que formen el parc nacional de Rishiri-Rebun-Sarobetsu 利尻礼文サロベツ国立公園.
• Parc Nacional d’Akan 阿寒国立公園,. Una altra zona volcànica i amb bones caminades.
• Parc nacional de Kushiro Shitsugen 釧路湿原国立公園,. Una interessant zona d’aiguamolls al nord de Kushiro. Interessant per la seva fauna i flora. És on hivernen les famoses grues de cresta vermella.

Kushiro Shitsugen

• La ciutat de Kushiro 釧路,. Interessant per ser una base per visitar el sud-est d’Hokkaido. Us recomano el mercat de peix de Washo, la graellada de la carpa a l’exterior de l’edifici Moo (per intentar xerrar amb algun turista japonès tot sopant)  i el pont de Nusamai.

Mercat de Washo

• Practicar esquí a l’hivern. Pel que vàrem poder veure sembla que a l’hivern hi neva força, fins i tot a baixes alçades, només calia fixar-se en la quantitat de màquines llevaneus aparcades a l’estació d’Asahikawa 旭川. Hi ha un munt de petites pistes d’esquí alpí, però també s’hi practica bastant esquí de fons. Això ens va quedar pendent per un proper hivern.

Japó: Nikko

El gran atractiu de Nikko són els temples i les caminades pels boscos dels voltants. Com que nosaltres anàvem un xic justos de temps només ens dedicàrem als temples. Tant la guia de Laertes com la de LP (vegeu Japó: Referències) són prou bones per visitar i seguir la ruta dels temples.

Com arribar-hi:

Naturalment en tren, però hi ha dues maneres. Escollir una o l’altra dependrà de si tenim el JRPass.

• Amb JRPass: Agafem un shinkansen de Tokyo a Utsinomiya (50 min). Allí canviem de tren cap a Nikko. (42 min). Preu 0¥ (2520¥ sense JRPass ni reserva de seient).
• Sense JRPass: A Asakusa s’agafa la línia de Tobu fins a Nikko (155 min). Preu 1320¥.

Al costat mateix de l’estació de la línia de Tobu hi ha la parada d’autobusos on es pot agafar un bus que ens porta fins als temples. L’estació de la JR queda un xic més lluny. Ambdues estacions estan a 1/4 d’hora a peu de la zona dels temples.

Si decidiu pujar a peu cap als temples, a mig camí i a mà esquerra trobareu l’oficina d’informació de Nikko. Hi ha lavabos i aire condicionat (molt important a l’estiu). Per tot el recorregut es troben llocs per menjar i algun súper.

Quasi arribant al pont vermell Shin-Kyo, i també a mà esquerra, hi ha un petit i simpàtic restaurant anomenat Hippari Dako, el menjar és excel·lent, i la decoració de les parets i del sostre és sorprenent, està ple de notes, tarjetes, bitllets, etc. de gent que hi ha menjat. Si voleu hi podeu penjar la vostra. Això sí, és un lloc amb pocs japonesos, tothom és estranger.

Què veure:

A Nikko cal pagar per quasi tot, per tant, cal escollir què volem veure si no hi volem deixar un dineral. Val la pena haver llegit alguna guia durant el viatge en tren per tenir clar què volem veure i per on s’hi arriba.

Si pugem a peu el primer que trobem és el pont vermell Shin-Kyo 神橋. Cal pagar per poder trepitjar-lo, però per travessar el riu es fa servir el pont de la carretera, des d’on el podem fotografiar perfectament. Just després de creuar el riu i a l’altra banda de la carretera trobem unes escales que s’enfilen per dintre el bosc, hi pugem. Després de passar al costat de diverses edificacions i creuar alguna carretera arribarem al primer conjunt de temples Rinno-ji 輪王寺 i a una de les taquilles de les entrades. Podem comprar una entrada combinada de diversos temples (no tots) per 1000¥. Segons les ganes que tinguem de caminar i de pagar podem dedicar-hi més o menys temps a visitar el munt d’edificis de la zona.

Una fotografia típica és la dels tres micos, que estan en el conjunt d’edificis Tosho-gu 東照宮.

Japó: Fotografies

Aquí podeu trobar un enllaç a Picasa amb unes quantes fotografies de les que vàrem fer al Japó.

Japó: Els costums

No és la meva intenció fer un tractat sobre els costums dels japonesos. Simplement us comentaré els trets que nosaltres vàrem tenir en compte per no molestar o fer el ridícul.

• Treure’s les sabates és molt normal, per tant, no porteu els mitjons foradats. Sense sabates podem posar els peus a sobre un seient i no passar per mal educats.
• En molts llocs, restaurants, ryokans, temples, etc. els japonesos es treuen les sabates que porten pel carrer i es posen unes sabatilles o bé van descalços. És molt important en els temples i les habitacions o menjadors dels ryokans. També tenen unes sabatilles d’us exclusiu per al lavabo. Generalment aquestes sabatilles són d’us comunitari.
• Són molt respectuosos amb les senyalitzacions, cues, semàfors, etc.

• El vehicles circulen per l’esquerra. Els japonesos normalment segueixen la mateixa norma al caminar pels carrers, passadissos, escales i camins.
• Són molt discrets, per tant, sigueu-ho també vosaltres. Eviten al màxim el contacte físic. No és gens normal saludar donant-se la mà. Encara menys fent-se un petó.
• Són extremadament amables i cerimoniosos amb les salutacions i la relació amb els demés. Intenteu correspondre.

• Apreneu a fer servir els bastonets per menjar. No els claveu a l’arròs ni el feu servir per senyalar.

• Si aneu a uns banys públics, onsen, renteu-vos bé a la dutxa abans d’entrar a l’aigua calenta. Naturalment, s’hi entra totalment nu. Observareu que tenen molt poc pèl al cos.

Japó: Referències

 

 

Aquí us comento les fonts que vàrem fer servir.

Guies:

• V. CALAFELL; J. ESPÍ; M. BERNABÉ. Rumbo a JAPÓN. Ed Laertes (2005). És una guia molt bona per Tokyo i Kyoto i els seus entorns. Més “normaleta” per Hokkaido. Es basa en muntar uns itineraris a realitzar amb força indicacions pràctiques. Interessants apartats sobre costums i cultura japonesa. Els autors són catalans i espanyols i tenen un web. Un d’ells és traductor de manga. Crec que té una gran mancança: els noms dels llocs en japonès.
• C. ROWTHORN et alters. Japón. GeoPlaneta/Lonely Planet (2006). Com totes les guies d’aquesta editorial, molt bona. El capítol de Kyoto un xic fluix. La part d’Hokkaido molt bé, aixi com també la de Tokyo i els seus entorns. La majoria dels noms dels llocs també estan escrits en japonès. Mapes, restaurants i hotels molt bé. Molt interessant, útil i ben escrita la secció d’història, costums i funcionament del Japó.
• M. FLORENCE et alters. Hiking in JAPAN. Lonely Planet (2001). Com totes les guies Hiking in … de LP, molt interessant i necessària per fer-se una idea de què es pot fer i com són els itinerari que es poden fer, però després cal filar una mica més prim amb mapes i ressenyes locals (si es troben). Tampoc no es pot demanar més ja que totes aquestes guies generalment abracen zones molt extenses i és obligatori sintetitzar i resumir. En anglès.
• J. DODD; S. RICHMOND. Tokyo. Rough Guides (2005). Per a una primera visita a Tokyo n’hi ha més que suficient amb qualsevol de les dues primeres. Bones llistes d’hotels i restaurants. Necessària si pensem dedicar molt temps a visitar Tokyo. L’he trobat un xic “freda” o impersonal. En anglès.

Diccionaris:

• Japanese Phrasebook. Lonely Planet (2004). Té una primera part de gramàtica molt interessant i ben feta. Porta diversos diccionaris, un de menjars, un d’anglès-japonès i un altre de japonès-anglès. És en anglès. Com a guia de conversa és la millor.
• Y. SUZUKI. Guía de conversación de Japonés, Espasa (2007). Inferior a l’anterior, però en castellà.

Altres:

• M. BERNABÉ. Japonès en vinyetes. Norma Editorial (2007). Per si voleu començar a aprendre japonès seriosament, però amb vinyetes de manga. La mateixa editorial té més llibres i manuals de nivell superior. L’autor és traductor de manga. Hi ha una introducció feta per Y. Usui, autor del conegudíssim Shin Chan.

  

• H. GARCÍA (Kirai). Un geek en Japón. Norma Editorial (2008). L’autor escriu un blog sobre el Japó molt conegut. Treballa al Japó des de 2004. Un punt de vista del Japó i dels japonesos molt diferent al que acostumen a donar les guies. Interessant per recórrer per primera vegada Tokyo.
• Japón un Universo por descubrir. Lonely Planet Magazine, nº 6, febrer 2008. Revista periòdica de viatges que dedica el seu tema central al Japó.

Pàgines web:

• Blog d’en H. García (Kirai): http://www.kirainet.com/ Vida quotidiana d’un alacantí a Tokyo.
• Pàgina dels autors de la guia de Laertes: http://www.nipoweb.com/.
• Oficina de turisme japonesa: http://www.jnto.go.jp/eng/. EN anglès.
• Agència de viatges de la JAL: http://www.jaltour.com/index.php. En espanyol.
• Web del Japan Rail Group: http://www.japanrail.com/. En anglès.
• Pàgina d’horaris de trens i avions del Japó: http://www.hyperdia.com/. En anglès.
• Pàgina del metro de Tokyo: http://www.tokyometro.jp/global/en/index.html. En anglès.
• Pàgina dels albergs de joventut del Japó: http://www.jyh.or.jp/english/index.html. Difícil reservar-hi alguna cosa, sempre està tot ple. En anglès.
• Pàgina d’una associació de ryokans: http://www.ryokan.or.jp/index_en.html. Les pàgines de molts del ryokans només estan en japonès.
• Una altra pàgina de reserva d’hotels del Japó: http://www.e-japanhotels.com/.
• Reserva d’hotels d’Hokkaido: https://www.hjr-ereserve.com/index.html. En anglès. Molt útil, però de vegades la reserva sembla que no ha arribat a l’hotel.
• Una altra pàgina de reserva d’hotels: https://www.itcj.jp/. En anglès. Tot tipus d’hotels.
• Pàgina amb informació diversa sobre el Fuji: http://mountfujiguide.com/. En anglès.
• Predicció meteorològica setmanal al Japó: http://www.jma.go.jp/en/week/. En anglès.
• Pàgina oficial de Kamikochi als Alps japonesos: http://www.kamikochi.or.jp/english/index.php. En anglès. Informació turística i reserva d’hotels. Les pàgines particulars a les que adreça moltes vegades només estan en japonès.
• Una parella d’occidentals que viuen i treballen al Japó i que els hi agrada la muntanya: http://www.ne.jp/asahi/julesandjames/home/index.html. En anglès. Diversos itineraris i ascensions.

 

Japó: La llengua

Aquest apartat no vol ser un manual de japonès, per a això ja hi ha els que us cito més avall. Simplement són quatre indicacions que poden ajudar a entrar a aquesta llengua tan complicada per a nosaltres. Si sabeu japonès, de ben segur hi trobareu imprecisions o inexactituds.

• El japonès escrit fa servir dos sil·labaris, l’hiragana i el katakana i els ideogrames o kanji. A més a més encara hi podem afegir el romaji. Resumint, tot un garbuix.
• Els dos sillabaris, que són equivalents, tenen 46 símbols cada un. L’utilitzat normalment és l’hiragana. El katakana té una utilització molt més reduïda, és semblant a les nostres majúscules, serveix per a destacar o per transcriure noms estrangers.

• Hi ha més de 50.000 kanji! De totes maneres, no us espanteu, normalment “només” s’utilitzen uns 3.000, dels quals 1.945 són considerats d’us comú i s’estudien obligatòriament a les escoles.
• Els kanji tenen dues pronunciacions diferents, on’yomi (derivada del xinès) i kun’yomi (lectura japonesa). Per exemple el cim més important del Japó　富土山 es pronuncia Fuji-san i no Fuji-yama.
• Algunes vegades, especialment en el manga, observem uns petits caràcters hiragana a sobre o al costat del kanji, això s’anomena furigana i serveix com ajuda per a la seva pronunciació per si no es coneix el kanji.
• El japonès es pot escriure verticalment de dreta a esquerra (estil tradicional) o bé horitzontalment d’esquerra a dreta.
• Els llibres i revistes es llegeixen “al revés”, és a dir, es comença per la darrera pàgina. Quan torneu una revista o llibre a la prestatgeria tingueu-ho en compte i no feu el ridícul!
• El romaji és l’escriptura sil·làbica, però amb els caràcters occidentals. Ens pot servir a nosaltres per aprendre la pronunciació de les paraules i dels ideogrames, però és molt incomprensible per als japonesos.
• El so “l” no existeix en japonès. El més pròxim per a ells és el so “r”. Per tant, és normal sentir “Coca-Cora” en lloc de “Coca-Cola”.
• El so “u” moltes vegades no es pronuncia (o ho fan de manera molt lleu). Això pot provocar alguns errors de pronunciació per part nostra, ja que en romaji veiem una “u” que en realitat és muda. Per exemple el verb “ser” que en romaji escriurem “desu” o millor です, es pronuncia “des”.
• Els nombres de l’ú al nou són fàcils d’aprendre, però el problema és que si ens referim a coses, animals, persones, etc. s’hi afegeixen certes partícules. De totes maneres, si per dir que som tres o que volem una cervesa podem fer servir el cardinal senzill sense partícula i també ens entendran tot i que és una falta molt greu.
• És bo aprendre i reconèixer les paraules i frases senzilles com per exemple, hola, adéu, gràcies, perdó, quant val, etc. Com que ja hi ha llistes fetes a molts llocs no us en poso cap. Aquí podeu trobar la de l’autor del blog kirai.
• Llibres i manuals que hem fet servir:
  • Japanese Phrasebook, Lonely Planet. Té una primera part de gramàtica molt interessant i ben feta. Porta diversos diccionaris, un de menjars, un d’anglès-japonès i un altre de japonès-anglès. És en anglès.
  • Guía de conversación de Japonés, Espasa. Inferior a l’anterior, però en castellà.
  • M. Bernabé; Japonès en vinyetes, Norma Editorial. Per si voleu començar a aprendre japonès seriosament, però amb vinyetes de manga. La mateixa editorial té més llibres i manuals de nivell superior.
  • Els apartats de japonès de les guies de viatge. En particular Un geek en Japón d’H. García (Kirai); Norma Editorial.