Els meus dos primers vols en un A-380

l’A-380 de la tornada, a Johannesburg a les 6 de la tarda.

Avui, a les 6 del matí del 29 d’agost de 2011, hem aterrat a l’aeroport de París (CDG) a bord d’un A-380 d’Air-France que es va aixecar deu hores i mitja abans a l’aeroport de Johannesburg. Aquest ha estat el segon vol en un d’aquests avions. El primer fou vint dies abans, el 9 d’agost, per volar des de Paris fins a Johannesburg.

Són dos pisos sencers d’espai, no com el B-747, per a 538 passatgers distribuïts de la manera següent:

• First: 9 places de 81.0”x35.0” amb inclinació màxima de 180º. Situades a la planta baixa just al darrera de la cabina de comandament. Dos lavabos i una zona de bar.
• Business: 80 places de 55.0”x34.0” amb inclinació màxima de 170º. Al davant de la planta superior. 3 lavabos i 2 zones de bar.
• Economy: 449 places de 32.0”x19.0” amb inclinació màxima normal, és a dir, mínima. Repartides entre la part posterior de la planta superior i la major part de la planta baixa. 10 lavabos i 4 zones de bar.

La secció de la cabina per la part de first i business (web Airbus)

Algunes de les seves característiques tècniques són (aquí podeu trobar moltes dades):

• 72.73m de llargada, 79.75 d’amplada d’ales i 24.45m d’alçada.
• Velocitat de creuer de 945km/h a 13 115m d’altura.
• Autonomia màxima: 15 400km.
• Velocitat màxima de disseny: 1 020km/h (0.96Mach).
• Combustible màxim: 320 000l.

Un aspecte curiós de la seva construcció es que les diverses parts es fabriquen en empreses molt distants geogràficament i que cal transportar fins a Toulouse on es fa tot l’assemblatge.

Esquema de producció.

 Per terra i mar, l’aire bé al final

Quan se’l veu pels vitralls de l’aeroport sembla una gran balena. El que crida l’atenció és la doble filera de finestretes al llarg de tot el seu fuselatge. La primera impressió a l’entrar és de ser un xic més espaiós que d’altres d’equivalents, malgrat encabir més passatgers. De fet, les butaques de la classe econòmica tenen algun centímetre més que les normals, i sembla que no, però es nota. Fins i tot, la TFT de cada seient sembla tenir alguna polsada més i és tàctil i amb connexió USB per poder baixar-te, per exemple, el plànol del metro de París o el vídeo del primer A-380 de la companyia francesa.

L’A-380 de l’anada, també a Johannesburg a les 10 del matí.

Endolls i seients

 

Malgrat que pel títol pugui semblar que aquest post va de política, no és pas així. El seu significat és literal.

Buscant informació sobre el tipus d’endolls que trobarem aquest estiu he trobat uns enllaços molt interessants i útils per al viatger:

• Mapa del diversos tipus d’endolls emprats a cada país.
• Llistat amb el tipus d’endoll, voltatge i freqüència per a cada país del món.

 

Quan hem de passar unes quantes hores seguides asseguts en una butaca d’un avió, moltes vegades, volem preveure què ens trobarem i quin seien escollirem (si la companyia ens ho permet). En aquest enllaç, o en aquest altre, hi podeu trobar la majoria d’avions i de companyies amb la distribució interior dels seients de la cabina amb les seves característiques i comentaris.

Això ho podeu trobar en un A380!

Finalment, si voleu saber què us donaran per menjar, o què mengen els de primera classe, podeu visitar aquests dos enllaços: Airplanefood o bé Airlinemeals.

No és la taula d’un restaurant! És dalt d’un avió!

El terratrèmol de Christchurch

 

Una composició amb records de New Zealand

L’agost de 2005 vàrem estar un mes viatjant per les antípodes, és a dir, per New Zealand (NZ). Christchurch fou la ciutat on deixàrem l’autocaravana i agafàrem l’avió de tornada. El record que en tinc és el d’una ciutat tranquil·la, bonica, amb el riu que la travessa pel seu centre i amb edificis històrics antics (pel que es pot trobar a NZ). Com és natural he buscat les fotografies que tenim i les he comparat amb les que corren ara per internet. Realment la força de la natura és impressionant.

Falles del contacte de les dues plaques

Cal remarcar que les dues illes existeixen gràcies al contacte de dues plaques tectòniques, la australiana i la del pacífic. Aquest contacte ha creat la magnífica carena muntanyosa de l’oest de l’illa sud i els fenòmens volcànics actius de l’illa nord. La falla, segons he pogut trobar per internet, es mou una mitjana d’uns 40mm per any. Naturalment, el moviment no és continu sinó de tant en tant provocant els corresponents terratrèmols. Aquest cas n’ha estat un d’una intensitat elevada, a poca distància de la ciutat i a molt poca profunditat.

El riu que travessa el centre de la ciutat

També buscant informació sobre el terratrèmol he trobat una molt interessant pàgina on es poden veure gràficament els diversos moviments sísmics que s’han esdevingut a la zona des del setembre de 2010 fins ara. Són un total de quasi 5100, un d’ells el del dia 22 de febrer de 2011, i la majoria a molt poca profunditat.

A continuació us deixo unes quantes fotografies per a que compareu.

   La catedral (la foto de la dreta de Channel 4 News) 

 

La catedral (tesswoolcock i Don Scott)

 

El tramvia turístic (la foto de la dreta de Martin Hunter)

Per acabar us deixo unes quantes fotografies de la bonica ciutat un matí d’hivern de finals del mes d’agost

 

Per cert, quan parli sobre aquest viatge ja explicaré el significat de les quatre estrelles de la bandera de New Zealand. S’accepten explicacions.

El tràfic aeri durant 24 hores

He trobat aquest vídeo en el blog d’en Vicent Partal, mails per a Hipàtia; ell l’ha tret d’en Xavier Caballé.

És simplement sorprenent, m’he quedat embadalit mirant-lo. Hi he pogut veure-hi tots el viatges intercontinentals que he fet. Com diu en Vicent, explica molt clarament el funcionament del món.

Us ha fascinat com a mi?

Mallorca

           Imatges marines

Com estar tranquil a Mallorca

Sabíeu que es pot estar a Mallorca en ple mes d’agost sense el brogit dels turistes i fins i tot banyar-se més o menys tranquil·lament? Doncs sí! Només cal hostatjar-se en un poble de la serra de Tramuntana, sortir aviat pel matí i anar a cales de còdols. Aquest mes d’agost de 2010 ho vàrem fer així. Aquí podeu trobar tots els llocs que us comento i alguns més.

       Barques i parelleta a l’ombra al port des Canonge

Esporles

Esporles és un poble molt tranquil al peu de la serra de Tramuntana i a una vintena de quilòmetres de Palma. Aconsellats per un bon amic ens vàrem allotjar en una casa d’agroturisme, concretament a Son Galceran que està a menys d’un quilòmetre del centre del poble i rodejada de tarongers. És una bonica i remodelada masia del segle XVIII.

Interior de Son Galceran

L’origen del poble es situa a l’any 1229 amb la conquesta de les tropes catalanes de l’illa musulmana de Mallorca. Des de la segona meitat del segle XIX fins als anys 60 del segle XX hi hagué una important indústria tèxtil. Això feu que Esporles fos un dels pocs pobles de Mallorca que s’oposà a l’”alzamiento nacional” de Sanjurjo, Mola i el dictador Franco.

 Son Galzeran

Degut a la seva proximitat a la Universitat de les Illes Balears (UIB) és possiblement el municipi de ses illes amb més alta concentració de doctors. Molts professors de la UIB hi viuen fugint de la massificació i el soroll de Palma.

Fer una cervesa o sopar en una de les moltes taules dels diversos bars i restaurants del passeig, o carrer de Joan Riutort, és un plaer. Molt pocs turistes, pocs cotxos i majoritàriament són gent del poble o mallorquins que hi passen l’estiu.

       Torrent de Pareis

• On menjar a Esporles
  • Bar Avenida: Al passeig. Amanides abundants, plats combinats, llonguets i pa amb oli (un parell de llesques de pa de sègol amb oli i tomàtiga i quelcom més). Tot a uns preus força raonables. Et parlen en mallorquí.
  • Es Brollador: Al passeig. Restaurant de cuina un xic elaborada. També serveixen pa amb oli. Són un xic lents i el preu és més elevat. També tenen restaurant interior. La majoria de cambrers et parlen en mallorquí.
  • Bar del passeig cantonada amb Jaume I: Semblant al bar Avenida, però amb un cambrer molt mal carat i que només et parla amb castellà. Només hi vam anar una vegada i el segon plat el vàrem fer a l’Avenida.
  • La pizzeria: Al carrer del davant de l’església. Pizzes molt bones, grans i primes. Tenen oli picant per amanir-les. Abundants plats de pasta. Preu raonable.
  • Restaurant de Canet: A la rotonda de la carretera de Palma a Valldemossa amb la carretera d’Esporles. Excel·lent restaurant de cuina mallorquina. Peix i marisc fresc i carns a la brasa. Molt recomanable el frit mallorquí (si us hi atreviu és fritura de carn, fetge i sang, amb patates, ceba, tomàtiga i pebrot vermell), la porcella rostida i les broquetes (de fet, tot és recomanable). Cal anar-hi a sopar així que obren (les vuit), ja que més tard s’omple molt i són pocs cambrers a servir.

 Flors a la platja

Cales tranquil·les

La majoria de cales de la costa de la serra de Tramuntana són tranquil·les en comparació a la resta de platges de l’illa. Això és a causa de que l’accés normalment és un xic més difícil, que la majoria són de còdols i no de sorra, queden lluny de nuclis turístics importants i que estan plenes de restes de posidònia. Nosaltres vàrem visitar-ne les següents (de nord a sud):

Cala Figuera

• Cala Figuera: En tota l’illa hi ha més d’una cala amb aquest nom. Aquesta està tocant al cap de Formentor. Tornant del cap, poc després de passar el primer túnel, hi trobarem el pàrquing que és bastant gran, però a ple sol. Deixem el cotxe i agafem un corriol molt fressat que amb una forta baixada ens deixa en pocs minuts al peu de la cala pedregosa. L’aigua és meravellosament clara. No hi ha gaire ombra. A la banda sud del istme del cap de Formentor hi ha altres cales amb platja de sorra, però són molt més concorregudes, especialment la cala Formentor o del Pi. Les vistes des de la carretera del cap són molt boniques, tot i ser una carretera amb força transit i estreta.

 Torrent de Pareis

• Torrent de Pareis: Aquesta cala de tranquil·la no en té res, però val la pena visitar-la. Cal anar a Sa Calobra i d’allí seguir un camí perfectament arranjat i ple de turistes fins arribar al torrent de Pareis. Per la carretera plena de revolts que porta a Sa Calobra hi circulen un munt d’autocars; sortosament la carretera és prou ampla per encabir-hi dos vehicles en sentit contrari, malgrat això, si no s’aturen és pràcticament impossible avançar-los. A l’entrada del poble hi ha un aparcament de pagament segons el temps d’estada; els autocars aparquen un xic més endavant però els vehicles particulars no poden passar. La platja és de grava i molt petita, però torrent amunt hi ha espai suficient per instal·lar-se sota alguna ombra d’un arbust o de la roca de les parets calcàries laterals. Es pot fer una excursió torrent amunt admirant les diverses formacions que ens ofereix la roca. Si us enfileu, sense fer massa soroll, a alguna de les balmes que queden a l’ombra potser trobareu alguna cabra salvatge prenent la fresca i fugint dels turistes; no les espanteu.

Port des Canonge

• Port des Canonge: A pocs metres del trencall que porta a Valldemossa de la carretera que va d’Esporles a Banyalbufar, trobareu el desviament per baixar al Port des Canonge. És una carretera estreta que amb un munt de revolts i per dintre del bosc de pins i alzines baixa fins al poble; és realment divertida, però cal anar amb compte amb el vehicles que circulen en sentit contrari. Es pot aparcar al final del poble, a sobre la cala en una petita placeta. La cala és, de fet, un petit port de pescadors amb les corresponents casetes per guardar-hi les barques. Naturalment és de còdols i amb força restes de posidònia. Si seguiu el camí costaner que va vers el poble de Banyalbufar trobareu altres petites cales de còdols o grava on poder-se banyar. El restaurant Ca’n Toni Moreno s’ha fet famós per la qualitat dels seus plats de peix i marisc. Tothom recomana el gall, o gall de Sant Pere (Zeus faber), amb ceba (és un peix).

 Banyalbufar

• Banyalbufar: Seguint la MA-10 arribem al Poble de Banyalbufar penjat a sobre el mar i que es caracteritza per les seves terrasses de cultiu escalonades fins al penya-segat que cau sobre l’aigua. Cal agafar un carrer del poble (està senyalitzat) per baixar fins al pàrquing de la cala; seguiu els senyals d’aparcament. Una vegada més és un carrer estres i de forta pendent, però no patiu, la zona per aparcar és força gran, cal que freneu a temps ja que s’aparca just a sobre mateix del penya-segat. El camí per baixar a la cala surt una mica abans d’arribar al pàrquing. La cala és estreta, de còdols i plena de posidònia. Té l’atractiu d’una cascada d’aigua dolça que cau des del capdamunt del penya-segat. La platja ràpidament s’enfonsa i l’aigua cobreix, però hi ha algunes roques estratègicament col·locades que permeten reposar. L’aigua és meravellosament blava i neta.

Es Trenc

Una platja de sorra més o menys verge: Al sud-est de l’illa hi ha la platja d’Es Trenc; són uns tres quilòmetres de sorra i sense cap edifici. S’hi pot arribar per diversos llocs, nosaltres hi vàrem anar per les salines. Trobareu el trencall a  la carretera que va de Campos a la Colònia Sant Jordi (MA-6040), a pocs quilòmetres després de la rotonda que porta a Ses Salines. Torna a ser una carretereta estreta que arriba fins a un pàrquing privat amb poquíssima ombra on et cobren 6€ per tot el dia; d’allí mateix surt un curt corriol que porta fins a la platja de sorra. A la dreta d’on arribem hi ha una zona amb ombrel·les  i gandules de pagament. Si us allunyeu d’aquesta zona trobareu menys gent ajaguda a la sorra. La platja és extremadament plana, cal anar molt endins per a que l’aigua t’arribi al coll. També hi ha diversos punts de socorrisme i és un espai natural protegit. A l’edifici de les salines hi ha una petita botigueta blanca on podeu comprar flor de sal de les salines aromatitzada amb herbes i espècies.

 Muntanyes de … sal

Detalls de Palma: Palma té quantitat de llocs per visitar i passejar, jo us comento algunes de les que a mi em varen interessar i que potser són poc conegudes.

• Llibres Mallorca: És la llibreria de l’editorial Moll de Palma; hi podeu comprar els llibres del seu fons editorial. Molt bona llibreria dedicada al llibre català i mallorquí. Tracte exquisit. Carrer de l’església de Sta. Eulàlia 11.
• Ca’n Joan de s’Aigo: Són dues cafeteries, gelateries, xocolateries … molt conegudes i antigues de Palma. Una està prop de Sta. Eulàlia i l’altra en una travessia de Jaume III de davant del Corte Inglés.  Fan les millors ensaïmades individuals, pastissos, gelats i xocolata desfeta de Mallorca.
• Ca’n Manresa: Si voleu una bona sobrassada compreu-la a Ca’n Manresa, a més a més, hi podeu trobar altres “delicatessen” mallorquines. Carrer de la Fàbrica 19.

Torrent de Pareis

Altres curiositats:

• Puig Major: És el cim més alt de Mallorca (1445m). Està situat al nord de la serra de Tramuntana. Al capdamunt hi ha un radar militar americà i està totalment prohibit accedir-hi.
• Mola de s’Esclop i caseta de n’Aragó: És un altre cim (927m) de la serra de Tramuntana des d’on en Francesc Joan Domènec Aragó, matemàtic, astrònom i físic del Rosselló, va acabar la mesura del meridià de París per la determinació del metre a l’inici del segle XIX. A les seves memòries explica les peripècies que va passar per terres catalanes, valencianes i mallorquines en plena guerra napoleònica. S’hi pot pujar fàcilment des del vessant de mar. La caseta són les restes de la barraca que va fer construir Aragó per poder fer les mesures geodèsiques.

Banyalbufar

Som una nació. Nosaltres decidim. 10-J

La mani abans d’arribar a la casa Batlló

Com podeu suposar els que ja heu passat més d’una vegada per aquest blog, vaig anar a la mani d’aquest dissabte 10 de juliol de 2010.

A 1/4 de cinc sortírem de Terrassa amb el tren dels Catalans (els FGC) tota una colla del Terrassa Decideix (TD). A l’estació ja hi havia un munt de gent amb senyeres i moltes estelades, però encara vàrem poder viatjar amb comoditat (més tard els trens anaven totalment plens arribant-se a col·lapsar).

Terrassa Decideix a la mani

Un xic abans de les 5 baixem a l’estació de Provença per dirigir-nos cap a Passeig de Gràcia cantonada València que és on s’havia convocat als de TD i també als de DeuMil. A la cantonada de Balmes amb Mallorca trobem en Recoder, l’alcalde de Sant Cugat, amb un grupet de CDC de Sant Cugat. Hi ha gent amb estelades i senyeres per tot arreu.

Una hora abans de de l’inici “oficial” de la mani arribem al Passeig de Gràcia per la banda Llobregat de València. El Passeig està totalment ocupat, no podem anar més enllà de la cantonada. A la façana en obres de la cantonada oposada, davant del Majestic, hi ha una immensa pancarta groga de la JNC amb la frase. “Catalonia is NOT Spain” i a sota una estelada blava molt més gran que la pancarta. Comencem bé! Això promet!

 La gran estelada de davant el Majestic

A les sis de la tarda ja som un grupet de terrassencs (Terrassa Decideix, Castellers de Terrassa, Minyons de Terrassa, grallers, i d’altres) enmig d’una gentada. El carrer València està ple fins bastant més enllà d’on estem. Sortosament estem a l’ombra, però es comença a notar l’escalf humà (en tots els sentits de la paraula). Quina xafogor! Els que estan al Sol es deuen estar coent!

     

Els dos pilars dels Castellers/Minyons de Terrassa

Passa el temps i no ens movem de lloc i cada vegada estem més “juntets” i “calentets”. Així que algú crida alguna consigna o una gralla enceta una tonada la gent ràpidament ens hi afegim.  Els Castellers i els Minyons de Terrassa fan un parell de pilars de germanor (Catalunya uneix) amb la senyera o l’estelada d’anxaneta que són molt celebrats pel públic que ens envolta. Els dos pilars varen sortir pel 3/24.

In-inde-independència.

No volem ser una regió d’España, no volem ser un país ocupat, volem volem volem, volem la independència, volem Països Catalans.

Els que escolten alguna emissora de ràdio diuen que la capçalera no es pot moure de la gentada que hi ha al davant. Algunes sortides de Metro estan bloquejades. La Diagonal està plena des de Francesc Macià fins a Passeig de Sant Joan, el Carrer Major de Gràcia també i la Gran Via s’està omplint de la gent que baixa pels carrers laterals al Passeig de Gràcia. Tothom està impressionat per les notícies que donen les ràdios. Malgrat que portem més d’una hora al mateix lloc, tothom segueix animat. En Puyal, a CatRadio, diu que aquesta mani és una metàfora del país: La capçalera no es mou però la gent tira endavant per totes bandes. Molt bo aquest Puyal!

Cal protegir-se del Sol!

Finalment, cap a 3/4 quarts de set sembla que la cosa es comença a moure. A les set ja estem al centre del Passeig de Gràcia, però pocs metres més avall de València.  A 2/4 de vuit arribem al carrer Aragó. El reflex del Sol en els vidres del Banco Pastor il·lumina les estelades i les pancartes. Serà una altra metàfora? Cal recordar que aquest banc fou fundat el 1776 per un català establert a A Coruña. Fa goig la visió de les estelades amb el fons de la casa Batlló. A les vuit del vespre albirem la plataforma elevada de TV3 al bell mig de Passeig de Gràcia i Gran Via. Ara la marxa va un xic més lleugera. Cap a 2/4 de 10 arribem finalment a la plaça de Tetuan. Allí veiem en Joan Carles Peris i a la Mònica Terribas. A les deu del vespre agafem el Metro per tornar cap a casa. Feia més de cinc hores que havíem sortit de l’estació de Provença. El tren de tornada estava ple gent de la mani que també tornava com nosaltres. Per cert, al vagó que vàrem agafar hi havia una gitada del viatge anterior i que ningú havia netejat, sembla ser que el meravellós finançament o la crisi no donen per a un servei de neteja decent.  A 2/4 de dotze estàvem asseguts al sofà de casa mirant-nos la informació del 3/24 sobre la mani.

Nosaltres decidim. Som una nació! i la casa Batlló

Durant tot el recorregut, cada vegada que es passava pel davant d’una càmera de tele tothom cridava independència, movia les estelades, senyeres i pancartes. El poble vol fer sentir la seva veu, portem massa temps emmudits pels que “xuclen” càmera cada dos per tres.

Quants erem? 100.000? un milió? un milió i mig? dos milions? Per deformació professional faré una mica de matemàtiques elementals . El recorregut de la mani, des de Diagonal/Passeig de Gràcia fins a Tetuan són uns 100.000 m² a 4 persones/m² (és molt) ens surten encara no mig milió de persones, 400.000 per ser exactes. A més a més, cal descomptar la superfície ocupada per la gran senyera del Montilla . Per fer-hi encabir un milió de persones en aquesta àrea cal “empaquetar-les” amb una densitat de 10 persones/m² . Si, segons comentaven les ràdios, hi afegim la superfície de la Diagonal des de Francesc Macià fins a Passeig de Sant Joan són uns 100.000 m² més, és a dir, unes altres 400.000 persones més. Si hi sumem la gent que anava pels carrers laterals i la que en veure que tot estava col·lapsat se’n va anar, podem arribar, estirant-ho una mica , al milió o milió cent mil com ha dit la Guardia Urbana. Hi havia molta gent, això és cert, però també és cert que en totes les manifestacions i aglomeracions que hi ha hagut a Barcelona sempre s’ha comptat molta més gent de la que realment hi havia . També és sospitós que per les teles no hagi sortit cap imatge des dels, com a mínim, dos helicòpters que van estar sobrevolant la zona durant tota l’estona que hi van haver els polítics.

 

I aquí encara estàvem amples!

Resumint, una tarda per la història més immediata de Catalunya, una mani que formarà part de la llista de manis multitudinàries. Ara cal, però, que tota aquesta “moguda” no es quedi en un foc d’encenalls. Cal seguir treballant pel país i la nostra independència. Ara encara molt més, aquest sentiment de la gent no es pot deixar apagar, no podem tornar endarrere, hi ha d’haver un abans i un després!

Estat català !

Una passejada fins al Parlament

Penjo aquest post que tenia quasi acabat de fa dies, però que s’havia quedat arraconat pel disc dur. De fet, el vaig escriure el diumenge següent a la passejada.

Estelades i més estelades

El passat dissabte 27 de juny vaig anar a l’Acte de Sobirania que es va fer a Barcelona. Fou una passejada des de l’Arc de Triomf fins al Parlament de Catalunya al Parc de la Ciutadella. Poca gent, però un munt d’estelades.

Davant el Parlament

A la porta del Parlament, sota la “mirada protectora” de l’escut de Felip V, vuit parlamentaris (6 de ERC i 2 de CiU) reberen als organitzadors de la caminadeta. Com que l’Ajuntament de Barcelona no va deixar entrar cap vehicle de l’organització, la resta dels caminants, sense cap tipus de megafonia, no vàrem sentir res del què deien. Però com que no hi havia ningú disposat a “rebentar” l’acte vàrem poder passejar i preguntar tranquil·lament una vegada se’l va donar per acabat.

L’escut del borbó Felip V de la façana

L’esmentat escut fou retirat per en Francesc Macià i tornat a penjar per les forces franquistes.

3.000 visites!

Segueixo estant sorprès: 3000 visites en vuit mesos per 43 posts. Gràcies una vegada més a tots els visitants. L’entrada més visitada és “Viatge al Japó” seguida de “La Malària”. Sembla que va guanyant posicions Tanzània i més concretament el Liemba. De totes maneres, sembla que l’interès majoritari és, de llarg,  pel Japó.

El nombre de visites mensuals ha anat augmentant mes darrera mes. Com podeu veure a la gràfica que us he penjat, sembla la dels oïdors de RAC1.

Si cerqueu “viatge Japó” a pàgines en català del Google aquest blog surt en tercera posició. “Viatge malària” també surt en tercera posició. Si hi poseu “viatge Tanganica” surt en primer lloc i si hi poseu “Liemba” els tres primers llocs estan relacionats amb minobaviatger. No està gens malament!

Moltes, moltíssimes gràcies a tothom que passa per aquest blog!

Esquí de fons a Finlàndia

Perill esquiadors!

El somni de qualsevol esquiador de fons és anar a Finlàndia (Suomi) a practicar aquest esport. Nosaltres ho férem la Setmana Santa de 2008. Concretament a Ruka.

Viatge

Com que la Setmana Santa és curta vàrem escollir anar-hi amb avió, a més a més no volíem llogar cap cotxe. Per tant, primer volar de BCN a Hèlsinki directe, per exemple amb la companyia Finnair, o amb escales (hi ha moltes possibilitats i preus). Després agafar un vol local a algun dels aeroports del Nord. En el nostre cas férem BCN–München, München–Hèlsinki, Hèlsinki–Kuusamo.

L'aeroport de Kuusamo

Allotjament

Les possibilitats d’allotjament són les típiques, però volíem que fos fàcil d’arribar-hi:

• Hotel: Són generalment cars i bastant luxosos. El fet d’haver de menjar sempre en algun restaurant encara ho encareix més.
• Apartament: Una de les millors possibilitats. N’hi ha pocs i a pocs llocs. Els preus són semblants o un xic més cars que els dels Alps però la qualitat molt superior. Fou l’opció que escollirem. El que llogàrem tenia sauna, rentadora, assecadora, vitroceràmica, TV panoràmica, DVD i connexió a internet.
• Cabana: L’opció més temptadora i típica. N’hi ha moltes i a bon preu, però la majoria estan allunyades dels pobles. Es quasi imprescindible tenir un vehicle per anar a comprar el menjar, ja que l’altra alternativa són els esquís o un taxi.

Naturalment, tant les cabanes com els apartaments tenen sauna pròpia.

Recuperant energies

Lloc

Després de buscar bastant per Internet ens vàrem decidir per Ruka. És una petita estació d’esquí alpí, amb un grup d’apartaments al mateix centre a peu de pistes. Està situada just a sota del Cercle Polar Àrtic i a pocs quilòmetres de la frontera amb Rússia. Té l’aeroport de Kuusamo a uns 50 km i hi ha transport de bus a les arribades i sortides dels avions. Naturalment, de pistes d’esquí de fons no n’hi falten. A més a més hi ha lloguer de material d’esquí de pista i d’esquí de fons, tant de clàssic com de patinador. Per cert, els esquís de clàssic que lloguen són amb ceres, res d’escames!

Això és Finlàndia!

Pistes d’esquí

Les pistes d’esquí alpí de Ruka són realment petites. Estan totes al voltant d’un únic cim més alt que la resta. Malgrat ser curtes n’hi ha de tots colors.

Les pistes de Ruka

El que ens interessa, però, són les pistes d’esquí de fons i d’aquestes sí que n’hi ha moltes i molts quilòmetres ja només al voltant de Ruka. A més a més, si volem, podem anar a Kuusamo, en bus o esquiant, on hi ha una altra quantitat ingent de pistes. Fins i tot tenim pistes il·luminades per la nit. Pràcticament es pot sortir i arribar amb els esquís posats de la porta de l’edifici d’apartaments.

Digui? (Serà un Nokia?)

En tots els recorreguts trobem cabanes estratègicament situades per refugiar-se del fred o d’altres, ja més grans, on podem fer una xocolata calenta i menjar un pastisset, cosa que s’agraeix quan un ja porta uns quants quilòmetres esquiant amb temperatures per sota dels zero graus. D’aquesta manera, un es pot passar tot el dia corrent per les pistes i no tornar fins a la tarda, just per relaxar-se a la sauna de l’apartament.

Capvespre

Les pistes estan perfectament mantingudes, marcades i senyalitzades, és difícil perdre’s. Malgrat que tots tenim la idea que Finlàndia és plana, amb uns esquís de fons als peus no ho és pas tant. Algunes de les pistes són d’elevada dificultat amb forts pendents. De totes maneres, hi ha, també, moltes pistes totalment planes, especialment les que van al voltant dels llacs o les que els travessen.

Durant els quatre dies que vàrem estar a Ruka vàrem recórrer 90 km de pistes d’esquí de fons de diversa dificultat, des de pistes verdes fins a negres. Al mapa de sota he indicat en verd les pistes que vàrem seguir.

Pistes d'esquí de fosn de Ruka

Viatge cancel·lat

M’hauria agradat poder-vos explicar i comentar el viatge de dissabte passat a Brussel·les, però em fou impossible anar-hi. He hagut de cancel·lar els bitllets d’avió que tenia des de feia mesos. La causa ha estat un incert “viatge” que un familiar meu ha decidit emprendre vers el fosc món de l’autodestrucció. Viatge del qual espero en pugui retornar el més sa i estalvi possible. És qüestió de paciència …