Arribant a La Mola
Amb aquest post enceto una nova categoria dedicada al parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
Avui us presento una ascensió al cim de La Mola des de la masia de Can Robert per una ruta molt directa. Hi pujo quan tinc ganes de “fer cames i pulmons”.
Sortida: Parking de Can Robert (650m)
Arribada: La Mola (1104m)
Desnivell: 450m
Temps: 30-35 minuts (coneixent l’itinerari, a bon ritme i sense parar)
Dificultat: El camí a voltes no està gaire marcat, la pujada és sostinguda durant tota l’ascensió, hi ha alguna petita i curta grimpada i algun tram per rocater de conglomerat força dret. No l’aconsello de baixada si voleu que els genolls us durin més enllà dels 60.
Descens: Es pot baixar pel mateix itinerari de pujada (vegeu però el comentari anterior) o bé passar per Can Pobla.
Vista de la pujada des de Can Robert
Ruta de pujada: Deixem el cotxe al parking del davant mateix de la masia de Can Robert. Comencem caminant per la pista que puja a Can Pobla i que deixarem molt aviat per enfilar-nos per la drecera -a la dreta- que puja pel costat de la masia. Passem -trepitgem- per les antigues tombes i arribem a la segona corba de la pista.
Seguim per la drecera -a la dreta- fins a la quarta corba de la pista. Des d’aquí veiem al davant nostre el cingle dels cavalls, que és cap a on ens haurem d’encaminar. Seguim per molt poca estona la pista que la deixarem per pujar -ara a l’esquerra- per un rocater en direcció al cingle esmentat. Al retrobar la vegetació seguim pujant -hi ha diversos camins- fins a un ample camí transversal i planer enmig de l’alzinar. El travessem per continuar pujant diagonalment cap a la dreta cap al fons d’una marcada canal. Si seguíssim pel camí planer cap a la dreta arribaríem a Can Pobla.
Pugem per la canal, a voltes pel seu fons, a voltes pels laterals. Hi ha camí més o menys marcat. Aquesta canal ens condueix fins al camí que va al Mal Pas de Can Pobla des d’aquesta masia. El travessem i ens enfilem per un dret i llarg rocater just a la dreta del cingle dels cavalls. El rocater s’encaixona cada vegada més fins que, arribats novament a l’alzinar trobem dues petites canals, escollim la de la dreta -és la menys evident- i arribem a un collet amb roca per les dues bandes. Aprofitant les arrels i branques d’una alzina grimpem per la nostra dreta i ja som al darrer replà de La Mola.
Una vegada sortim de l’alzinar ja veurem, al fons, l’antic monestir. Ara ja només ens queda seguir un camí ben marcat i molt més planer tot passant pel costat del corral de les mules.
Si amb la pujada heu agafat gana us recomano una botifarra amb seques amb vistes sobre el Vallès Occidental des del menjador del restaurant!
Rocater paral·lèl al cingle dels cavalls
Ruta de baixada: Per baixar segueixo un tros del Camí dels Monjos que deixo per endinsar-me a la canal de Can Pobla. Canal que baixo, primer directament i finalment seguint el camí que fa ziga-zagues fins al costat mateix de la primera casa de Can Pobla. Aleshores, segueixo la pista fins a la primera corba on agafo el camí planer que em porta a retrobar el camí de pujada. D’allí segueixo el camí que he fet al pujar. De fet, una mica abans de retrobar-lo hi ha un sender que surt en diagonal a mà esquerra i en baixada, que després d’unes escales i un flanqueig per un rocater arribo al capdamunt primer rocater que he esmentat a la pujada. Si encara es vol seguir entrenant, des d’aquí es pot tornar a pujar …
18 comentaris
Sindicació de comentaris per a aquest article
novembre 10, 2008 a 3:33 pm
xaviheredia
Hola Miquel, fantàstica entrada. Fas venir ganes a un “kamaku” com jo d’aventurar-me a un lloc que no té caixers automàtics.
XaviH
novembre 10, 2008 a 6:53 pm
Miquel
Gràcies. Si vols, un dissabte o un diumenge podríem fer una “sortideta familiar” amb un esmorzar o dinar a dalt en plan botifarra amb seques. De totes maneres l’itinerari que descric no és “trivial” si no has estat mai per la zona. Hi ha altres maners de pujar-hi molt més fàcils, però amb molta més gent. En podem parlar pel correu UPC.
Miquel
agost 17, 2010 a 11:14 am
MESS
Oiga, profesor: ¿Su nación me incluye a mí, nacido en Cuenca pero residente en Barcelona desde hace 40 años? ¿Tendré derecho a decidir, si no soy catalán (no soy catalán, lo sé, me faltan sentimientos y romanticismo)? ¿Sí? ¿No? ¿Qué seré cuando su nación se independice? ¿Catalán? ¿Español residente en el extranjero?
¿O no ha pensado usted ni un minuto en los 4.500.000 no catalanes que residen en Cataluña como en su propia patria? Pero ¿qué digo? Un científico como usted tiene que haberlo pensado. No puede ser como Puigcercós, que nos contempla como figuritas decorativas de su belén particular, de su “viure en català”.
Para el Estado Español no somos nada, lo sé, nos vende a peso a los nacionalistas de toda laya por estabilidades de legislatura… Pero… Algo seremos para alguien, digo yo. Algo le importaremos a alguien, nuestra cultura (o incultura, si usted quiere), nuestra lengua, los huesos de nuestros abuelos, enterrados en otras tierras…
Por cierto: muy buena esta excursión que propone. La haré con mi mujer esta semana.
Salud.
agost 17, 2010 a 12:04 pm
Miquel
Benvolgut àcrata,
Gràcies per llegir i comentar el meu blog. Et responc a les preguntes que em fas però en ordre diferent:
¿Tendré derecho a decidir, … Si estàs empadronat en un municipi de Catalunya evidentment ja tens tot el dret a decidir. Algú ha dit el contrari? Naturalment, tant tu com jo haurem d’acceptar el que democràticament hagin decidit el conjunt de votants, ens agradi o no.
¿Qué seré cuando su nación se independice? Possiblement el que tu vulguis ser. Per defecte, suposo que català. De totes maneres això segurament això formaria part de les negociacions entre Espanya i Catalunya.
¿O no ha pensado usted ni un minuto en los 4.500.000 no catalanes que residen en Cataluña como en su propia patria? I tant si hi he pensat! Però no acabo d’entendre el significat del final de la teva pregunta, la part de la pàtria. A quina pàtria et refereixes? A la teva? que no em dius quina és, a la meva? que és Catalunya. Tot el que puc dir-te és que amb un estat propi seríem nosaltres qui recaptaríem els impostos i decidiríem en què gastar-los. D’entrada el pressupost de la Generalitat augmentaria un 75%. Tot això seria en benefici de TOTS els ciutadans de l’Estat Català, independentment de si se senten catalans, castellans, andalusos, equatorians o francesos.
Para el Estado Español no somos nada, … Home, sí que som i molt! (em refereixo als ciutadans de Catalunya, tu inclòs) Som una gran font d’ingressos! Més de 20.000 milions d’euros l’any!
Crec que cal aclarir els conceptes, una cosa és l’estat i l’altra és la nació, ja que aquesta darrera generalment va lligada a una cultura. Naturalment, tot estat te com a mínim una nació associada, és a dir, una cultura. Només cal mirar molts dels estats que ens envolten. En aquests moments, a Catalunya, hi ha dues grans cultures, la catalana i la castellana, a més de moltes altres, de moment, molt minoritàries. Però cal recordar que la cultura originària de Catalunya és la catalana, malgrat el parcial domini àrab de set segles.
¿Su nación me incluye a mí, nacido en Cuenca pero residente en Barcelona desde hace 40 años? Per tant, vist el paràgraf anterior, la nació catalana t’inclou si tu vols, però no és cap problema per a pertànyer a un futur Estat Català.
Crec haver-me explicat prou clar i català,
Salut!
agost 17, 2010 a 1:15 pm
MESS
Gracias, profesor, por su respuesta.
Los independentistas catalanes, incluso en los municipios más proclives al independentismo, son entre un 17 y un 20% (resultado debidamente testeado por las decenas de consultas realizadas en los últimos meses); quiero decir que no se han llevado a cabo en Cornellá, L’Hospitalet o Ciudad Badía, por razones obvias. El resultado global más probable se correspondería con el índice real de apellidos catalanes, que es de un 13%, según Idescat.
Aunque soy favorable a una consulta sobre la independencia de Cataluña cuanto antes, ningún referéndum que permita votar al resto de los españoles residentes en Cataluña tendría, por tanto, ningún éxito. El único modo de que salga adelante la independencia de Cataluña es (de alguna manera que no logro imaginar) no permitirnos votar a los no nacionalistas. Y eso sería tan poco democrático que ni los más obcecados maulets lo propondrían.
¿Sabe usted que el pueblo de Cataluña es el peor representado del Estado, entendiendo por representación la igualdad de oportunidades de todos los catalanes para ser diputats de sus conciudadanos? Como es usted matemático, me atrevo a recomendarle la lectura del siguiente artículo, inextricable para la mayoría de los mortales:
http://www.acratas.net/2006/08/el-gran-fraude-de-representatividad-de.html
Cito: “Me pregunto si es el seny el espíritu del pueblo catalán, si es lo único que une a todos los catalanes sin diferencia y sin impedimento posible, si se encarna el seny, además de en todo catalán bien nacido, en los partidos, en el Estatut y en la Generalitat y, por tanto, esa identidad hace innecesaria la representación política en Cataluña. Si es la voluntad del pueblo catalán un cuerpo inmaculado del que surge la salvación nacional y si los verdaderos catalanes han ser innatamente conscientes de la forma y límites de su Estado soberano. O, por el contrario, si es primero la libertad individual, la capacidad de elegir (se refiere a la educación, tan deficiente en Cataluña como indica el informe PISA), la que debe primarse sobre la libertad colectiva… El nacionalismo (recordemos sus peores versiones) es un desecho político, una de las escorias que resultan de la cristalización milenaria de la servidumbre. La inteligencia provinciana, como la clasista, es incapaz de comprender hasta qué punto esta ideología hace el juego al Estado Español que pretende destruir, pues el empeño en la segregación horizontal dinamita la posibilidad de lucha vertical común.”
Por cierto: yo soy ingeniero. No soy nacionalista español. No soy nacionalista catalán. Posiblemente, no tengo patria a estas alturas. Pues me identifico con una Cataluña que ya no existe, la que fue faro cultural de España, con las mejores editoriales, el mejor prefesorado, la heroica lucha abierta contra la dictadura, el europeísmo cabal. Ya ve…
¡Salut, professor!
agost 17, 2010 a 6:14 pm
Miquel
Benvolgut i anònim MESS,
Quan desapareguin els comentaris que tu has posat en nom meu al vostre blog em prendré el temps per contestar-te. Per cert, a l’article que em recomanes hi ha diversos errors greus des del punt de vista estadístic.
Salut una vegada més!
agost 17, 2010 a 9:06 pm
MESS
No m’ho crec, això dels errors. Com que els teus comentaris han estat eliminats segons el teu desig (?), ja pots començar quan vulguis a assenyalar-los. Salut.
agost 17, 2010 a 9:30 pm
MESS
Per cert… Suposo que aquest bloc teu el llegiran alguns dels teus alumnes de la facultat, oi? Millor! Transparència i debat de bona fe! Parlem clar i català!
agost 17, 2010 a 10:13 pm
MESS
Miquel: ¿Sabe usted lo que significa el símbolo RSS que utiliza en su blog? ¿O no? Nosotros no tenemos el desconcertante problema que usted parece que sí tiene, ése de tener que pedir que le borren ciertos comentarios en otros blogs donde se hacen eco de los que usted publica aquí (citando al autor), porque nos hemos puesto bajo el amparo del CopyLeft. Es decir: reproduzca usted cuanto quiera de nuestro diario allí donde quiera. Saludos.
agost 18, 2010 a 5:05 pm
Miquel
Benvolgut MESS,
De moment et comento l’error més greu i que invalida tot el que diu l’esmentat article. Tota l’argumentació està basada en que la distribució dels cognoms catalans i castellans entre els cent primers cognoms més freqüents es pot extrapolar a tota la població, però això, des del punt de vista estadístic és totalment fals. Per a que fos cert, la mostra mostra de població (no de cognoms) hauria de ser aleatòria i és evident que de aleatòria no en te res, precisament està escollida segons el cognom que és el que pretenem extrapolar.
El problema combinatori de boles blanques i negres no em dona exactament el mateix resultat, però sí del mateix ordre. De fet, em dona el mateix valor que el del comentari anònim. Potser és perquè la suma total de boles blanques i negres és 5.307.150 i no 5.307.151, no ho he comprovat.
Un altre aspecte curiós és el d’associar representativitat amb tipus de cognoms. Si fos així tots els països del món es podrien estalviar les eleccions i la despesa que això comporta. Seria suficient que cada x anys s’assignessin els escons de forma aleatòria entre tota la població. Fàcil, no? No vull ni pensar qui acabaria decidint el futur dels estats.
Per altra banda, és l’autor de l’article qui parla d’analitzar l’arbre genealògic dels ciutadans i dels diputats i relacionar-ho amb una suposada catalanitat, castellanitat, espanyolitat o “puresa de raça”. Jo, en cap moment ho he fet ni ho penso fer, és més hi ha exemples que ho contradiuen en tots els sentits. Per altra banda, considero que el lèxic i el redactat que es fa servir algunes vegades en l’escrit és un xic desafortunat i/o despectiu.
Sobre sistemes electorals hi ha el teorema d’impossibilitat d’Arrow que ve a dir que no existeix un sistema perfecte. El pots trobar a http://blog.pseudolog.com/article/el-teorema-de-imposibilidad-de-arrow . En el mateix blog (escrit per un molt bon alumne meu) hi ha altres articles sobre teoria de jocs i sistemes electorals.
Finalment et comento una frase que em va sorprendre del teu primer comentari: [...] nacido en Cuenca pero residente en Barcelona desde hace 40 años? Perquè fas servir una conjunció adversativa (pero) i no una de copulativa? El residir a Barcelona és un perjudici al fet d’haver nascut a Cuenca? Si fos al revés (residente en Barcelona pero nacido en Cuenca) ho podria arribar a entendre, ja que potser algun independentista radical et tirés en cara haver nascut fora de Catalunya (d’impresentables n’hi ha a totes les famílies).
Una última cosa, com que el vostre blog es titula “ácratas”, coneixeu “Le Manifeste” d’Anselme Bellegarrigue editat a París l’any 1850? El vaig llegir a la meva joventut i encara el conservo com un llibre important.
Sento no poder-te dedicar més temps ja que, malgrat estar teòricament de vacances, estic acabant una feina bastant urgent. Ja veus, no tots els funcionaris són uns “xupòpters” i alguns treballem per vacances
Salut!
agost 18, 2010 a 5:08 pm
Miquel
I tant que el llegeixen! Tinc alguns seguidors, no gaires, però. De totes maneres, mai he amagat el meu ideari davant d’ells.
agost 18, 2010 a 5:27 pm
Miquel
Crec que sí que sé què vol dir el símbol RSS i precisament no implica la manipulació de continguts. El primer comentari suposadament meu en el vostre blog estava manipulat, era la meva presentació més una frase no literal extreta d’una altra banda. De totes maneres ja m’informaré més detalladament per si estic equivocat.
agost 18, 2010 a 7:12 pm
mess
Miquel:
Así que esos son los “graves errores estadísticos” que advertías, ¿eh? Tomar los apellidos de un tercio de la población te parece “una muestra pobre”, poco relevante… ¡Qué bien! ¿Prefieres tomarlos todos, quizás? Pues entonces no es asunto de estadística, sino de censos.
Ya se comentan en el artículo las pegas que pondría al mismo cualquier nacionalista catalán:
“No sé a qué nos conduciría aportar estos datos a un debate con los independentistas catalanes (cuyos apellidos se correlacionan, por cierto, con la muestra poblacional, no con la del Parlament), aparte de a soportar insultos y descalificaciones “ad hominem”. Quizá aducirían cuestiones como el mayor nivel cultural de unos apellidos frente a otros, o la falta de interés de los castellanos por representar al pueblo, o que hace mucho tiempo que los apellidos castellanos están integrados en Cataluña, de modo que es indiferente cuál sea el del electo (¿Y qué tendrá que ver el culo con las témporas?) o, incluso, a que uno de ellos tiene un amigo catedrático de Matemáticas que dice que mi cálculo está mal, sin sentirse por ello obligado a demostrar lo que vomita. Pero estarían faltando a la verdad todos ellos, y también a la esencia de la cuestión: la correspondencia de la muestra de los políticos catalanes respecto del colectivo social al que representan es prácticamente CERO.”
Curiosamente, has citado todos los argumentos. El realmente excepcional es que “el catedrático de Matemáticas que dice que el cálculo está mal” eres tú mismo. Pero, como dice el artículo, ninguno de esos argumentos es relevante. El estudio DICE LA VERDAD, aunque moleste.
Ahora cabe comentar por qué molesta… ¿Acaso puede molestar la verdad?
Es obvio que sí. El nacionalismo catalán, con su fuerte sentimiento de pertenencia a una minoría (13%) catalana independentista, está muy bien remunerado. Y dice un refrán español que “es de bien nacidos ser agradecidos”. Y otro, bien catalán, “U no és d’on naix, sinó d’on menja”.
Me explicaré con un ejemplo que puedan entender todos con mucha facilidad.
Si existe algún lenguaje verdaderamente internacional, más incluso que el Esperanto o Interlingua, es el de las Matemáticas: Un chino mandarín y un boliviano se entienden perfectamente en tal lenguaje, siempre que hablen de Matemáticas, y no de patrias o de recetas de cocina.
Sin embargo, en Cataluña, para aspirar a una plaza de profesor de Matemáticasen la Universidad (pública o privada) existe otro lenguaje que prima sobre éste, y es el catalán. De manera que el 80% de los posibles candidatos españoles para ocupar tal plaza de profesor de Matemáticas quedan automáticamente descartados por su desconocimiento de una lengua que nada tiene que ver con el contenido de aquello para lo que se les contrata. Y la oposición libre, o el concurso de méritos o la selección digital, se realiza sobre una pre-seleccionada minoría de aspirantes.
La pregunta es: ¿Es eso bueno para los alumnos de Matemáticas que asisten a clase en Cataluña? ¿Es mejor descartar a una eminencia de Soria o de Sevilla, con tal de mantener las raíces patrióticas catalanas? ¿Sabrán en el futuro los catalanes más o menos Matemáticas, gracias a eso? ¿En cuanto disminuye la probabilidad de que surja un catalán genial, si el 80% de los profesores que podrían formarlo han sido eliminados no por su competencia en la materia o sus capacidades didácticas, sino en otra cosa que nada tiene que ver, como es la lengua en la que se expresan? ¿Puede compensarse esa ausencia con la Filología que impartió alguna vez (si es que lo hizo nunca) Carod Rovira? Pero claro: ¿Y A QUIÉN LE IMPORTA LA CULTURA, SI LA PATRIA SE CONSOLIDA? (Al final, CURIOSAMENTE, el bien de la patria y el del ensopado coinciden y todo alcanza el clímax de la perfección de un conjunto compacto, es decir, cerrado y acotado).
En mi nada humilde opinión, el problema se agrava cuando al ostracismo de los mejores se une la falta de rigor en el autojuicio de los ensopados. Cuando a la mermada competencia se une la soberbia. Cuando, ¡de verdad!, creen los encumbrados por la política que, en efecto, merecen sus cargos, que son los mejores. A partir de ese momento, y de ese momento hace ya muchos años en Cataluña, la decadencia cultural de un país deviene imparable, inexorable, como caída de grave.
Lo que argumentas contra el artículo, Miquel, es irrelevante, y bien que lo sabes (o eso espero, por tu bien). Podría hacerse al revés: tomar un apellido y su proporción en el Parlament y comprobar, según Idescat, cuántos y en qué proporción, tienen ese apellido en Cataluña. Y conjuntar estadísticamente los resultados. Y la conclusión sería la misma. En las listas electorales, llamarse Camps, Pujol, Puig, Figueres, Castells o Nadal está primado. Y poco más hay que decir. Excepto que también lo está en todos los altos cargos de la Administració Catalana, para cabreo de los conversos al más radical catalanismo sentimental que se llaman Martínez o Caballero, que sólo recibirán las migajas del pastel. Pero peor aún es para los no conversos, que no recibirán nada y tendrán que trabajar en el libre mercado, y pagar impuestos para mantener a toda la banda, a ese coro desafinado que canta “Els Segadors”.
Siento que lo mucho que nos une a ti y a mí (el amor a la montaña, al senderismo, especialmente al Pirineo catalán) sea poco para lo que nos separa: porque NO SOY NACIONALISTA DE NINGUNA NACIÓN EXISTENTE EN EL UNIVERSO, incluida la de los Klingon. Y no tengo patria, porque lo que más parecido que tenía a una patria, Cataluña, ha sido secuestrada por el club de la sopa boba, del encumbramiento inmerecido, de la breva, la prebenda, la sinecura, el momio y el chollo. Eso sí, todo muy catalán y muy excluyente.
Salud.
agost 18, 2010 a 7:57 pm
Miquel
Sembla que no m’he explicat prou bé: Jo no he dit que la mostra sigui pobre o irrellevant; he dit que estadísticament la mostra és ERRÒNIA per més gran que sigui. Aquests 2.250.000 catalans no han estat escollits aleatòriament des del punt de vista del cognom. És a dir, d’aquesta mostra no es pot treure la conclusió que se’n treu en l’article. Pregunta a qualsevol estadístic de fora de Catalunya i et dirà el mateix.
Sobre les places de professors d’universitats catalanes i el català només dir-te dues coses. Primera: ja m’agradaria que fos com tu dius. Segona: Per a una plaça de professor fix a la Complutense de Madrid, no es demana conèixer el castellà? per a una plaça a la Sorbona de París, no es demana conèixer el francès? per a una plaça a una universitat suïssa no es demana que conegui la llengua pròpia del cantó i com a mínim una altra d’oficial? per a …
A una possible eminència de Soria o de Sevilla, per a passar a ser professor fix d’una universitat catalana tant li pot costar aprendre un xic de català? o potser serà que no és “tanta eminència”? A més a mes el conèixer una llengua més enriqueix a la persona i ajuda a comunicar-se millor amb els que la parlen.
Per altra banda t’animo a fer un estudi de camp: vés a qualsevol universitat catalana i apunta en quina llengua es fan les classes. Veuràs que estàs equivocat.
Ah! Per cert, a Cornellà ja es va fer la consulta: votants 11% i d’aquests un 77% si i un 17% no.
Repeteixo el que ja he dit abans, en els teus escrits (el de l’article dedueixo que és teu) noto una certa agror envers no sé exactament què, si els independentistes, els que tenim cognom català, els de CIU, els de ERC o tothom en general. Jo crec que en tot el que he dit no hi ha motiu per a que et sentis molest i si ha estat així et demano disculpes, ja que ha estat sense cap mala intenció.
Fixa’t que en el teu últim paràgraf ets tu qui dius que el ser apàtrida fa que ens separi una gran distància. Jo no ho sento així. Bé què hi farem, cada persona és lliure de sentir-se com vulgui sempre que no perjudiqui als veïns.
Com que tinc molta feina, de moment, dono per tancat el tema. Com que coneixes la meva cara, cosa que jo no la teva, si alguna vegada em veus per la muntanya espero que em saludis.
Salut! (llegeix en Bellegarrigue)
agost 18, 2010 a 8:42 pm
mess
No. De cap manera estic molest amb tu. Sinó amb el sistema antidemocràtic que tot ho taca (tant aquí com a la resta d’Espanya). Amb la manca de separació de poders, amb la manca de representativitat, d’honestitat, amb l’amiguisme i amb l’exclusió com a sistema de promoció.
Quant a la teva cara, amb el casc, les ulleres i la barba, dubto molt que sigui capaç de reconèixer al professor de Matemàtiques. Peró, com a qualsevol altre esforçat muntanyenc, et saludaré, no ho dubtis.
També jo dono per tancat l’assumpte, encara que penso que la teva apreciació respecte l’extracció de la mostra a l’article es evident i profundament errònia. Ja t’ho faràs!
Salut.
octubre 24, 2010 a 10:53 am
Turó de les Nou Cabres « El Weblog d’en Miquel
[...] deixat el cotxe a Can Robert. Hem pujat en direcció al Cingle dels Cavalls per girar, a l’altura de Can Pobla, ver la canal de l’Abella i pujar fins a la cova del Drac. [...]
novembre 13, 2011 a 7:31 pm
xiela
Hola Miquel, estava buscant informació de Sant Llorenç i encara no entenc com he acabat llegint tot això. Primer de tot: una gran directíssima. Podriem dir que és la ruta més curta de Can Robert a la Mola, oi?
Pel que fa en Mess, ja no sé si m’arribarà a llegir però m’agradaria que si algun dia torna a passar per aquí, sàpiga que: tal com ell diu que es podria sentir amb una hipotètica Catalunya independent, és com em sento jo ara amb una Catunya no independent.
novembre 19, 2011 a 4:14 pm
Miquel
Hola Aleix,
Sí, deu ser la ruta més curta de Can Robert a La Mola, sobre GoogleMaps l’itinerari és pràcticament en línia recta. Perdona el retard en aprovar el teu comentari, però m’havia passat per alt. Des d’ara, ja no et caldrà la meva aprovació. Només ho tinc protegit pels comentaristes nous. Sobre en Mess, que no conec de res, fou interessant polemitzar amb ell.
Moltes gràcies per visitar-me i deixar-ne constància.