Carreteres, conducció i vehicle a llogar

Una autopista de Sudàfrica

Conducció per l’esquerra:

Com a la majoria de països d’influència britànica, a Sudàfrica, Botswana i Namíbia es condueix per l’esquerra. Per tant, si llogueu un vehicle us el donaran amb el volant a la dreta i aquí voldria donar alguns consells als conductors que hagin de conduir per primera vegada per l’esquerra o un d’aquests vehicles:

• En un país on es condueix per l’esquerra el millor és fer servir un vehicle amb el volant a la dreta.
• Els pedals estan disposats de la mateixa manera, no canvien. És a dir, d’esquerra a dreta: embragatge, fre i accelerador. Per tant, cap problema.
• El canvi segueix estant al centre del vehicle, obligant-nos a canviar de marxes amb la mà esquerra. Però la posició de les marxes no canvia. Això pot provocar, al principi, algun error, ja que, a l’utilitzar la mà contrària, el nostre cervell té tendència a imaginar les marxes de forma simètrica a la que està acostumat.
• També acostumen a intercanviar-se de banda les palanques dels intermitents i del netejavidres. Això provoca que quan volem posar l’intermitent per girar, de manera inconscient engeguem els netejavidres.
• Les rotondes, si n’hi ha, giren en sentit contrari. Això ens pot semblar xocant i difícil de seguir, però esdevé natural, ja que els propis carrils d’incorporació ja indueixen el sentit del gir.
• El carril lent és el de l’esquerra, no el de la dreta. Naturalment, ens aparcarem a l’esquerra, no a la dreta.
• El que segurament costa més i també és més perillós són els girs a les cantonades, ja que tindrem tendència a posar-nos en el carril de la dreta enlloc del de l’esquerra que és el correcte.
• També cal anar en compte per quina banda i per quin carril ens venen els cotxes en una cantonada.

Fent quilòmetres per la sabana

Normes de circulació:

• A Botswana i Namíbia el límit de velocitat per carretera és de 120 km/h. A Sudàfrica hi trobarem limitacions a 100, 110 i 120 km/h.  Per les carreteres principals cal vigilar el velocímetre per no passar-se, ja que en les inacabables rectes és difícil no fer-ho i hi ha radars amagats. Normalment els conductors que venen en sentit contrari avisen fent senyals lluminosos. A les ciutat, pobles i cruïlles hi ha reduccions de velocitat a 60 o 80 km/h. Cal vigilar, ja que també hi ha radars amagats. Per exemple, passar a 67 km/h per un lloc on calia anar a 60 km/h són 240 pules.
• Hi ha cruïlles de 4 stops, és a dir, tothom ha de parar-se i mirar.
• Especialment a Sudàfrica, tenen el perillós costum de facilitar l’avançament circulant pel voral.

El Toyota Hilux que vàrem llogar

Tipus de vehicle:

Quan volem anar pel nostre compte per aquests països el dubte és quin tipus de vehicle llogar. Tracció a les quatre rodes? amb reductora? tot terreny? amb bidons de benzina? …

Nosaltres vàrem llogar un Toyota Hilux dièsel, que és un 4×4 amb reductora, doble dipòsit de gasoil, dues rodes de recanvi i hi-lift o aixecador extra alt. A més a més portàvem un GPS propi. De tot això, només vàrem utilitzar la tracció a les quatre rodes, el GPS i el dipòsit extra. Cal tenir en compte els següent:

• Les carreteres principals estan asfaltades i generalment en bon estat. A Google Earth es pot distingir perfectament si una carretera està asfaltada.
• Les carreteres secundàries no estan asfaltades, però generalment no presenten problemes greus. És a dir, s’hi pot circular amb només tracció a dues rodes.
• Tots els accessos als càmpings no necessiten tracció 4×4. És una manera de no perdre clients.
• La carretera principal de Etosha i algunes de les secundàries estan en molt bones condicions i tampoc cal 4×4.
• La travessa per anar a Kubu Island és estrictament necessari la tracció a les quatre rodes, ja que hi ha algun tram un xic “trialer” i molts trams de sorra. Tampoc no està de més el GPS, tot i que no seria estrictament indispensable.
• A Tsodilo, si no ens posem per pistes rares, no cal la tracció 4×4 ni el GPS.
• La pàgina web d’Africa Map és un bon lloc per saber l’estat de les pistes i carreteres.
• Si només hem de circular per carreteres normals no calen els dipòsits addicionals de combustible, però cal vigilar molt l’agulla indicadora del dipòsit. Hi ha grans distàncies sense ni una benzinera.
• Durant els 5000 km que vàrem fer no vàrem punxar ni ens vàrem encallar cap vegada.

Sorra i cruïlla enmig d’un Pan

Característiques

 

Pols i més pols …

Si hagués de descriure el viatge amb poques paraules diria el següent:

• Pols, molta pols, és més, pols per tot arreu. Com a mínim, el mes d’agost.
• Animals salvatges molt acostumats a la presència humana i de vehicles. Per tant, es deixen veure i fotografiar fàcilment.
• Es pot circular amb el propi vehicle pels parcs i reserves. Això sí, sense sortir del cotxe ni de les pistes ja establertes.
• Gran varietat de flora i fauna, però paisatge molt homogeni, ja que majoritàriament és sabana arbrada.
• El Sol pica de valent, però l’aire és molt sec. Vàrem arribar als 32ºC.
• Nits gèlides davant el foc coent carn i verdures a la brasa. 3ºC de mínima. Per tant, una gran diferència tèrmica. Quan el Sol es pon la temperatura cau en picat.
• Moltes facilitats pel visitant. És a dir, molts i diversos llocs per menjar i dormir, supermercats ben aprovisionats per comprar aliments, tot tipus d’empreses de lloguer de vehicles i d’organització de rutes i activitats. Gent, en general amable. Policia gens corrupta i força agradable, atenta i amb ganes de solucionar els afers.
• Com a la majoria de països d’influència britànica, es condueix per l’esquerra.

Lleona amb cadells deixant-se fotografiar (Etosha, Namíbia)

Entre Botswana i, Sudàfrica i Namíbia, hi ha una gran diferència. Botswana no fou colonitzada sinó simplement ocupada, contràriament, Namíbia i Sudàfrica sí que foren colonitzades pels blancs des de fa un munt de generacions. Per tant, això configura unes cultures i també paisatges diferents. Tant a Namíbia com a Sudàfrica la majoria de blancs que es consideren africans pel fet de ser descendents dels primers colonitzadors i, a la vegada, són propietaris d’una gran part del territori.

 

Rectes inacabables …

Fotografies

A Picasa podeu trobar unes quantes fotografies comentades de les que vàrem fer. Només hi ha unes cent seixanta d’un total de més de mil. Molts ocells i molts mamífers. Aquest és l’enllaç o bé pitja sobre la fotografia d’Àfrica.

 

Itinerari per Botswana i Namíbia

El viatge a Botswana i Namíbia el realitzàrem la meva dona, el meu fill i jo durant 21 dies del mes d’agost de 2011.

A Johannesburg vàrem llogar un 4×4 TOYOTA Hilux amb dues tendes al sostre i l’equip complet d’acampada.

Els vols d’anada i tornada els férem amb Air France. De CDG a JNB i viceversa volàrem en un Airbus 380.

Aquí hi trobareu l’itinerari sobre google maps (fixeu-vos que hi ha dues pàgines d’informació).

El recorregut dia a dia fou el següent:

1. BCN →  CDG (París).
2. CDG → JNB.  Johannesburg → Mookgophong. Càmping a Bunde Game Lodge.
3. Bunde Game (ZA) → Khama Rhino (RB). Càmping.
4. Khama Rhino. Càmping.
5. Khama Rhino → Kubu Island. Càmping.
6. Kubu Island → Gweta→ Maun. Tenda amb llits a Audi Camp.
7. Delta l’Okavango (mokoro). Tenda.
8. Delta de l’Okavango. Tenda amb llits a Audi Camp.
9. Maun → Tsodilo. Càmping.
10. Tsodilo. Càmping.
11. Tsodilo (RB) → Ngepi Camp (NAM). Treehouse.
12. Ngepi Camp → Roy’s Camp. Càmping.
13. Roy’s Camp →  Hoba meteorite → Namutoni. Camping.
14. Namutoni → Halali. Càmping.
15. Halali → Okaukuejo. Càmping.
16. Okaukuejo →  Windhoek → Gobbabis. Habitació a Goba Lodge.
17. Gobbabis (NAM) → Kang (RB). Càmping a Kang Ultra Stop.
18. Kang → Kange. Càmping a Motse Lodge.
19. Kange (RB) → Johannesburg (ZA). Habitació a Airport Inn.
20. JNB → CDG.
21. CDG → BCN.

Com es pot veure vàrem travessar diverses fronteres. El passaport ens va quedar ple de segells i més segells. De fet, l’itinerari per països fou el següent:

Sudàfrica (ZA) →  Botswana (RB) → Namíbia (NAM) → Botswana (RB) → Sudàfrica (ZA)

Tot ho férem pel nostre compte. Només vàrem contractar el recorregut amb mokoro durant dos dies pel delta de l’Okavango i un guia a Tsodilo. Els detalls i motius ho trobareu als posts corresponents. Amb el Toyota vàrem recórrer uns 5000 km de carreteres i pistes sense asfaltar.

Els meus dos primers vols en un A-380

l’A-380 de la tornada, a Johannesburg a les 6 de la tarda.

Avui, a les 6 del matí del 29 d’agost de 2011, hem aterrat a l’aeroport de París (CDG) a bord d’un A-380 d’Air-France que es va aixecar deu hores i mitja abans a l’aeroport de Johannesburg. Aquest ha estat el segon vol en un d’aquests avions. El primer fou vint dies abans, el 9 d’agost, per volar des de Paris fins a Johannesburg.

Són dos pisos sencers d’espai, no com el B-747, per a 538 passatgers distribuïts de la manera següent:

• First: 9 places de 81.0”x35.0” amb inclinació màxima de 180º. Situades a la planta baixa just al darrera de la cabina de comandament. Dos lavabos i una zona de bar.
• Business: 80 places de 55.0”x34.0” amb inclinació màxima de 170º. Al davant de la planta superior. 3 lavabos i 2 zones de bar.
• Economy: 449 places de 32.0”x19.0” amb inclinació màxima normal, és a dir, mínima. Repartides entre la part posterior de la planta superior i la major part de la planta baixa. 10 lavabos i 4 zones de bar.

La secció de la cabina per la part de first i business (web Airbus)

Algunes de les seves característiques tècniques són (aquí podeu trobar moltes dades):

• 72.73m de llargada, 79.75 d’amplada d’ales i 24.45m d’alçada.
• Velocitat de creuer de 945km/h a 13 115m d’altura.
• Autonomia màxima: 15 400km.
• Velocitat màxima de disseny: 1 020km/h (0.96Mach).
• Combustible màxim: 320 000l.

Un aspecte curiós de la seva construcció es que les diverses parts es fabriquen en empreses molt distants geogràficament i que cal transportar fins a Toulouse on es fa tot l’assemblatge.

Esquema de producció.

 Per terra i mar, l’aire bé al final

Quan se’l veu pels vitralls de l’aeroport sembla una gran balena. El que crida l’atenció és la doble filera de finestretes al llarg de tot el seu fuselatge. La primera impressió a l’entrar és de ser un xic més espaiós que d’altres d’equivalents, malgrat encabir més passatgers. De fet, les butaques de la classe econòmica tenen algun centímetre més que les normals, i sembla que no, però es nota. Fins i tot, la TFT de cada seient sembla tenir alguna polsada més i és tàctil i amb connexió USB per poder baixar-te, per exemple, el plànol del metro de París o el vídeo del primer A-380 de la companyia francesa.

L’A-380 de l’anada, també a Johannesburg a les 10 del matí.

Endolls i seients

 

Malgrat que pel títol pugui semblar que aquest post va de política, no és pas així. El seu significat és literal.

Buscant informació sobre el tipus d’endolls que trobarem aquest estiu he trobat uns enllaços molt interessants i útils per al viatger:

• Mapa del diversos tipus d’endolls emprats a cada país.
• Llistat amb el tipus d’endoll, voltatge i freqüència per a cada país del món.

 

Quan hem de passar unes quantes hores seguides asseguts en una butaca d’un avió, moltes vegades, volem preveure què ens trobarem i quin seien escollirem (si la companyia ens ho permet). En aquest enllaç, o en aquest altre, hi podeu trobar la majoria d’avions i de companyies amb la distribució interior dels seients de la cabina amb les seves característiques i comentaris.

Això ho podeu trobar en un A380!

Finalment, si voleu saber què us donaran per menjar, o què mengen els de primera classe, podeu visitar aquests dos enllaços: Airplanefood o bé Airlinemeals.

No és la taula d’un restaurant! És dalt d’un avió!

Directíssima al Monteixo

Perfil de la pujada (del web cuita el sol)

Aquest dissabte passat, 11 de juny de 2011, juntament amb els amics de la pàgina web corremonts, vàrem anar a seguir la cursa Cuita el Sol.

A uns 1700 m. Una pila de dones em sobrepassen. Al fons Àreu.

L’origen de la cursa és un conte de l’escriptor pallarès Pep Coll on explica que el dia abans de la festa major d’Àreu, quan l’ombra del Sol arribava a la plaça del poble, els fadrins sortien corrent cap al cim del Monteixo per tal d’arribar-hi abans que els atrapes l’ombra. Els que ho aconseguien podien escollir pubilla.

Més dones!

Això vol dir sortir dels 1220 m d’altitud d’Àreu per arribar al cim del Monteixo a 2905 m, uns 1685 m de desnivell, en menys de 3 hores i mitja! Amb un pendent pràcticament constant d’un 38%! L’ascensió es pot resumir molt fàcilment: d’Àreu al Monteixo per la carena i sense parar.

A uns 2500 m. Al fons Àreu, a la dreta, al final del bosc, l’avituallament.

Aquest any, sembla que per qüestions de seguretat i crisi es feia la sortida més aviat i el retorn era pel torrent de Crusos. La sortida d’homes era a les quatre de la tarda i la de dones mitja hora abans juntament amb els joves, aquests darrers només feien fins a l’avituallament que estava a 1000 m de desnivell de la sortida. Jo vaig sortir tres quarts d’hora abans i molt abans de l’avituallament ja em varen avançar les primeres dones. Els primers homes m’agafaren poc després de passar l’avituallament. Quan ja portava unes tres quartes parts de la pujada vaig creuar-me amb les dues primeres dones que ja baixaven. Llàstima que el cim estava totalment tapat per la boira i ens vàrem perdre la magnífica vista que es pot contemplar des del cim. Jo vaig tardar 2 hores i 48 minuts, que comparat amb els primers és una eternitat: 1 hora 5 minuts l’Òscar Roig i 1 hora 14 minuts la Mireia Miró.

Correm-hi tots cap amunt!

Una vegada arribats al cim tocava baixar pel mateix camí fins a l’avituallament a 2200 m i d’allí desviaven a la gent pel torrent de Crusos, més llarg però un xic menys dret i amb millor camí, que va a parar a un parell de quilòmetres del poble. La forta baixada em va acabar de destrossar les cuixes. El dissabte es va acabar amb un bon sopar i el cos tirat a sobre el llit de Casa Gabatxó d’Araós.

Ermita preromànica de sant Francesc d’Araós

Enllaços d’interès:

• Recorregut sobre Google maps.
• Web oficial de la cursa.
• Nota informativa de la cursa amb reportatge fotogràfic.

El terratrèmol de Christchurch

 

Una composició amb records de New Zealand

L’agost de 2005 vàrem estar un mes viatjant per les antípodes, és a dir, per New Zealand (NZ). Christchurch fou la ciutat on deixàrem l’autocaravana i agafàrem l’avió de tornada. El record que en tinc és el d’una ciutat tranquil·la, bonica, amb el riu que la travessa pel seu centre i amb edificis històrics antics (pel que es pot trobar a NZ). Com és natural he buscat les fotografies que tenim i les he comparat amb les que corren ara per internet. Realment la força de la natura és impressionant.

Falles del contacte de les dues plaques

Cal remarcar que les dues illes existeixen gràcies al contacte de dues plaques tectòniques, la australiana i la del pacífic. Aquest contacte ha creat la magnífica carena muntanyosa de l’oest de l’illa sud i els fenòmens volcànics actius de l’illa nord. La falla, segons he pogut trobar per internet, es mou una mitjana d’uns 40mm per any. Naturalment, el moviment no és continu sinó de tant en tant provocant els corresponents terratrèmols. Aquest cas n’ha estat un d’una intensitat elevada, a poca distància de la ciutat i a molt poca profunditat.

El riu que travessa el centre de la ciutat

També buscant informació sobre el terratrèmol he trobat una molt interessant pàgina on es poden veure gràficament els diversos moviments sísmics que s’han esdevingut a la zona des del setembre de 2010 fins ara. Són un total de quasi 5100, un d’ells el del dia 22 de febrer de 2011, i la majoria a molt poca profunditat.

A continuació us deixo unes quantes fotografies per a que compareu.

   La catedral (la foto de la dreta de Channel 4 News) 

 

La catedral (tesswoolcock i Don Scott)

 

El tramvia turístic (la foto de la dreta de Martin Hunter)

Per acabar us deixo unes quantes fotografies de la bonica ciutat un matí d’hivern de finals del mes d’agost

 

Per cert, quan parli sobre aquest viatge ja explicaré el significat de les quatre estrelles de la bandera de New Zealand. S’accepten explicacions.

Turó de les Nou Cabres

 

La Mola

Aquest dissabte pel matí hem anat fins al peu del turó de les Nou Cabres al massís de Sant Llorenç del Munt. Aquí podeu veure l’itinerari sobre Google Maps. Unes tres hores en total. Aquí podeu trobar la llegenda del Turó i el perquè del nom.

Hem deixat el cotxe a Can Robert. Hem pujat en direcció al Cingle dels Cavalls per girar, a l’altura de Can Pobla, ver la canal de l’Abella i pujar fins a la cova del Drac. Després hem baixat per la Canal de Santa Agnès fins a l’ermita i cova del mateix nom. Allí hem fet una parada per mirar-nos el mapa amb calma, ja que ara començava el recorregut desconegut per a nosaltres.

Roser silvestre

De Santa Agnès hem retornat a la canal per seguir baixant. Després de passar per sota del l’ermita el camí fa una marcada corba a la dreta (en sentit descendent), just en aquesta corba surt, a mà esquerra, un corriol poc marcat, però amb fites, que seguim en lleugera baixada o pla. Si arribem al trencall del camí de la senyora és que hem baixat massa.

Després de seguir per una petita carena, baixem i travessem una marcada canal, la Canal del Trull; després comencem a pujar cap al coll que hi ha entre el Turó de les Nou Cabres i el Turó del Boc. Per arribar a la canal del collet el corriol segueix una franja boscosa en diagonal al peu de la paret del Turó del Boc. A la canal trobem les restes d’una gran caiguda de roques relativament recent que ha desdibuixat el camí i la mateixa canal. Superat aquest tram seguim en forta pujada fins al collet al peu del Turó de les Nou Cabres.

Reflexos i les 3 xemeneies

Des del collet hi ha unes excel·lents vistes de La Mola, la Cova del Drac i del la Canal i Cova de Santa Agnès. A la banda contrària per on hem arribat baixa un corriol que, tot resseguint el Turó de les Nou Cabres ens portaria fins a la Cadireta i la masia del Dalmau.

Montserrat

Per la banda contrària al Turó de les Nou Cabres, pel mateix costat que hem arribat i tot planer, surt el corriol que ens conduirà cap a la carena principal i a la Cova del Drac. Cal parar compte a no perdre les fites ni ha començar a pujar descaradament abans d’hora, ja que primer cal anar flanquejant amb un lleuger ascens fins a la canal que ens portarà al cap damunt d’una carena lateral de la principal. Una vegada allí només cal seguir-la fins a la principal i agafar el camí de Coll d’Eres a La Mola en direcció a la Cova del Drac per desfer el camí d’anada.

Una interessant ruta per racons i corriols perduts i oblidats. Per cert, sense buscar-ne hem trobat tres rovellons i una dotzena de carlets.

Una altra visió del roser silvestre

Serrat del Migdia (Pic en Cel)

Serrat del Migdia 

Aquest diumenge 22 d’agost de 2010 hem anat al Serrat del Migdia a la Serra de Pic en Cel. És una zona que volíem visitar des de feia molt de temps. Realment val molt la pena.

Des de Vilada (Berguedà) continuem per la carretera C-26 un parell de quilòmetres fins a trobar una pista a mà dreta amb un rètol que diu: “Canals de Sant Miquel”. A pocs metres trobem un pla per deixar el cotxe, el Pla de la Fusta. Seguirem la pista, ara tancada per una barrera, que baixa al Pont del Climent (660 m). Deixem el pont enrere i la pista a l’esquerra per endinsar-nos per un ombrívol torrent en forta pujada fins al marcat collet de l’Ovellar (750 m i 15’).

 

        

Collada de l’Ovellar

Baixem fins al torrent del Coll del Tell per remuntar-lo durant uns metres fins a trobar un trencall a mà dreta. Deixem el camí que ens portaria fins el coll del Tell, per travessar el torrent i pujar per el vessat oposat. Arribem a un replà amb les restes de l’anomenada Casa del Bosc (quatre pedres i una basseta excavada a la roca) (20 m i 40’).

Fageda

Nova baixada i canvi de torrent, el torrent Fred. Aquest ja el remuntarem per una fageda fins al seu naixement al peu de la paret del Cingle de la Por i d’un gran faig (955 m i 1h 20’).

         Entre ombres i sol

A l’esquerra del faig sur un camí menys fresat que ens porta fins al Pic de Perris (1046 m) en uns 15’. Per anar al Serrat del Migdia cal seguir el camí més fresat i les marques grogues que ens deixen en uns 5’ al collet dels Pins (980m i 1h 25’). D’aquí el camí segueix, tot baixant, cap el Rec dels Colletons o el collet de les Corts i el Pla de Sant Miquel.

Papallona damer (?)

Nosaltres seguirem per la carena, en direcció Sud vers el Serrat del migdia. Primer és més o menys planer, però es redreça, i després de superar alguns turonets arribem a la senyera i la verge de Montserrat del cim (1077 m i 1h 40’).

Serrat del Migdia (1077 m)

Les vistes des dels dos cims, el Serrat del Migdia i el de Perris, són magnífiques: Rasos, Ensija, Pedra, Cadí, Catllaràs, Puigmal, Costabona, La Quar, Montseny, Montserrat, etc.

Serrat del Migdia des del Cim de Perris

La pujada, tot i que és sostinguda, és per uns boscos molt humits, que després de les plujes dels passats dies tot rajava. Pi roig, alzina, roure, faig, boix, grèvol, galzeran, avellaner, etc.

Saldaguda des del Cim de Perris

El terreny està format per uns estrats de conglomerat inclinats ves el Sud que originen el paisatge de canals i agulles típic de la serra.

Nosaltres, del Serrat del Migdia hem desfet el camí de pujada, però al passar pel gran faig ens hem arribat fins al Cim de Perris, val la pena fer la marrada. Ah! en tot el recorregut no hem vist a ningú.

Panoràmica des del Serrat del Migdia

 

  Panoràmica de 360º des del Cim de Perris

En aquest enllaç trobareu el recorregut sobre Google Maps.